L'encisam| I la informació serà
lliure..., o no? |
|
Pedro de las Heras Quirós i Jesús M. González Barahona Publicat originalment en el número 45 de la revista Novática (maig, juny de 2000) i en el número 47 de la revista Archipiélago (juny, juliol, agost de 2001) Les tecnologies de distribució d'informació estan canviant com no ho havien fet mai abans en la història. Les possibilitats que ens proporcionen aquests canvis i els desafiaments als quals ens enfronten són també nous en la història, i tenen una potència capaç de modificar molts fonaments bàsics de la societat tal com l'hem coneguda durant els dos últims segles. En aquest assaig tractem d'una banda d'exposar la situació actual tal com la veiem, i per una altra, de donar dues visions alternatives sobre com podria ser aquesta societat que ens espera. En elles no intentem fer futurologia, sinó només extrapolar algunes tendències actuals i dur-les al que a data d'avui percebem com els seus extrems. Per descomptat, la realitat que ens trobarem serà ben diferent, i segur que molt més impressionant... i increïble. Passat i present El Programari Lliure: origen i situació actual La legislació sobre patents i drets de còpia ha marcat el desenvolupament de la tecnologia informàtica. Fins a finals dels anys seixanta el programari era lliure. El codi font dels programes es distribuïa sense traves entre els compradors d'ordinadors com part del servei que rebien, perquè els utilitzessin lliurement i sense cost addicional. En aquesta època, en les universitats fluïa el codi font de manera natural. A principis dels setanta el panorama va canviar dràsticament. La venda de programari sense fonts i sense permís de redistribució ha marcat els últims trenta anys, situant entre les primeres del món per capitalització a empreses la font d'ingressos de les quals de manera gairebé exclusiva prové de la venda de còpies de programari propietari. I el cas de la indústria del programari no és aïllat. La legislació sobre drets de còpia s'ha utilitzat durant diversos segles no només per a permetre el proteccionisme en ella, sinó també en altres indústries més clàssiques (en les quals, de fet, té el seu origen el model), com la discogràfica, la del vídeo i l'editorial. En general, podria dir-se que fins la data el sector de les indústries de la informació ha tractat d'impedir, amb èxit, el flux lliure d'informació amb l'argument que d'aquesta forma la societat disposarà de més i millor informació. D'altra banda, cada vegada són més les veus que reclamen una revisió de la legislació sobre patents i drets de còpia. La possibilitat d'intercanviar dades amb cost pràcticament nul gràcies a Internet és, en gran part, la raó que està guiant aquest procés de revisió que afecta a un dels principals sectors econòmics de les societats desenvolupades. En el sector informàtic, la situació està canviant gràcies al programari lliure. Cap situar l'origen d'aquest procés d'alliberament a principis dels anys vuitanta, quan Richard Stallman emprèn el projecte GNU. L'esforç pioner i visionari de Stallman i el treball simultani i continuat de molts programadors, ha permès que a la fi dels noranta el fenomen del programari lliure adquireixi consistència i sigui considerat amb interès per empreses i usuaris. Pot marcar-se com fita històrica l'alliberament del codi font del navegador de Netscape, en 1998. Des d'aquest moment el programari lliure ha irromput en grans sectors la indústria informàtica: fabricants de maquinari com Intel, Cisco o Sony utilitzen programari lliure sobre els seus processadors. Dell, Compaq i IBM distribueixen GNU/Linux amb els seus equips. Noves companyies la font d'ingressos de les quals depèn de l'èxit del programari lliure, com Red Hat Linux o VA Linux, han aconseguit en el NASDAQ un finançament que fa només un any hauria estat simplement increïble. Encara així, està per veure si existeix un model econòmic viable que possibiliti que una part important del programari desenvolupat per la indústria es distribueixi com programari lliure. Els pròxims anys ens mostraran si som o no capaços de trobar aquest model. No només el programari vol ser lliure La distribució digital d'informació (àudio, vídeo, llibres, programari) està alterant la indústria tradicional. Internet ha fet possible que qualsevol persona pugui intercanviar fàcilment informació digitalitzada amb la resta d'internautes. L'experiència durant aquest últim any amb programes com Napster, que actua com directori d'enregistraments àudio en format MP3, ha alarmat tant a la indústria del sector que ja ha emprès accions legals contra l'empresa que ho distribueix. Qualsevol pot gravar en el disc dur de la seva casa una cançó d'un CD en un fitxer en format MP3, i mitjançant Napster informar de la disponibilitat d'aquest fitxer a la resta del món. Uns minuts després algú pot estar escoltant aquesta cançó a milers de quilòmetres. Si s'ha de jutjar pel nombre creixent d'usuaris de Napster, i tret que pensem que els ciutadans no saben el que volen, és un fet que són molts els quals no consideren moralment reprovable utilitzar aquestes eines. De manera simultània a aquesta tendència, la indústria està tractant d'emprar un bon nombre de mètodes tècnics i legals per a impedir aquest procés liberalitzador: llibres electrònics intransferibles que permeten només un cert nombre de lectures, codis de protecció en DVDs, nova legislació com UCITA a EEUU, o aplicació estricta de l'existent, com la persecució parapolicial que realitza la BSA o la detenció del programador noruec del cas DeCSS-DVD. Tots els sectors de la indústria de la informació es veuen afectats. Fa tan sols unes setmanes Stephen King va publicar un llibre electrònic amb protecció anticopia que en breus hores es va convertir en el llibre més distribuït en un curt espai de temps de la història de la humanitat. Als pocs dies ja circulen per la xarxa còpies desprotegides del llibre. És notable, i com a mínim un fet sobre el qual mereix la pena reflexionar, que tot just començar, quan els mitjans tècnics ho han permès, els ciutadans optin en massa per copiar i deixar-se copiar informació, encara sabent que, ara com ara, és il·legal. I això quan la societat té (almenys teòricament) una experiència acumulada de cents d'anys amb la legislació de drets de còpia en el sector del llibre, i de gairebé un segle en els sectors d'enregistraments musicals i imatge. Podria dir-se que les persones tenen una tendència natural a compartir la informació. Només la impossibilitat tècnica i les mesures coercitives han fet possible que fins ara aquesta tendència no hagi pogut expressar-se en tota la seva magnitud. I per tant, la societat tampoc no ha pogut experimentar mai amb les possibilitats que proporciona el lliure flux d'informació (excepte en sectors concrets, i de forma parcial, com per exemple en el camp científic). De l'enfrontament d'aquestes dues forces contraposades (d'una banda les pressions per a limitar l'ús i distribució de la informació, per un altre les tendències a usar i redistribuir informació sense traves) dependrà el futur del programari lliure en particular, de l'accés a la informació en general, i possiblement del mateix model de societat cap al qual ens dirigim. Quin futur ens espera? 2010: La fi de la propietat intel·lectual Any 2010. El cost de duplicació de la informació ha estat pràcticament zero des de fa una dècada. Des del 2005 gairebé tots els països desenvolupats van incorporar legislació per a permetre l'accés gratuït i de qualitat de tots els seus ciutadans a la Xarxa. Cap a 2008 gairebé la meitat de la població mundial disposa d'aquest tipus d'accés, i gràcies als programes de coordinació internacional s'espera una cobertura del 85% dels habitants del planeta per a 2015. Juntament amb aquestes mesures, la iniciativa privada i la pública han aconseguit millorar i simplificar enormement els mitjans de publicació de continguts en la Xarxa, fins el punt que qualsevol persona amb accés pot fer pública, en bones condicions, qualsevol tipus d'informació (des d'una novel·la que hagi escrit a un assaig econòmic o polític, o una obra musical, o un escenari de realitat virtual, o un programa d'assistència a l'aprenentatge). La producció d'informació de qualitat (comparable a la què a la fi del segle XX era redistribuïda per editorials de llibres, estudis de cinema o productores de música) es duplica cada sis mesos des de principis de segle, i està duent a un aflorament de la cultura i la ciència que deixa molt endarrere a l'impacte del Renaixement o la Il·lustració. Com ha estat possible aquesta situació, si la legislació internacional ja no permet cobrar drets d'autor ni drets per patents? Sens dubte, l'impacte major ho han tingut les decisions legals de primers de segle. Van començar amb tímids moviments d'alguns països limitant els monopolis d'explotació de les patents relacionades amb la informació i la biologia. Van continuar amb les decisions d'alguns petits estats de retirar-se (o no incorporar-se) als tractats internacionals que limitaven el lliure flux de la informació entre els ciutadans (en aquella època anomenades lleis de propietat intel·lectual). Al principi, les pressions que van haver de suportar (incloses amenaces de separació de la Xarxa, bloqueig d'intercanvis de béns culturals, etc.) van ser enormes. Però a poc a poc, aquestes pressions es van mostrar absolutament inoperants enfront del desenvolupament de la pròpia Xarxa, i a l'enorme avantatge competitiu d'aquests estats en el mercat global de coneixements, cultura i tecnologies de la informació. Cap a 2005, la situació per a zones econòmiques com la Unió Europea era clarament insostenible. D'una banda, les limitacions al flux lliure d'informació els impedien mantenir els seus propis sectors de generació d'informació. Els seus propis ciutadans preferien cada vegada més utilitzar (i produir, mitjançant agents interposats) informació en les zones lliures. Molts continguts es desenvolupaven cada vegada més en l'antigament cridat tercer món, que s'estava sumant més i més a les àrees que no controlaven el flux d'informació. En 2006, la Unió Europea va ser la primera zona econòmica del món desenvolupat que va sotmetre a referèndum popular la seva legislació sobre control del flux d'informació. Després d'una aferrissada campanya, va triomfar clarament la proposta d'eliminar massivament aquests controls. Cap a 2008, la resta del món desenvolupat es va veure forçat a realitzar referèndums similars, o simplement a abolir aquesta legislació. En el camp informàtic, podem afirmar que el programari lliure ha permès durant la dècada que acaba que els centres d'educació i les indústries locals de moltes regions del món puguin produir programes de tecnologia punta, no quedant-se despenjats dels desenvolupaments més interessants d'aquesta època. Encara que sigui difícil de comprendre avui dia, convé recordar que a la fi del segle XX molts d'aquests països pràcticament tenien vedada la participació en la indústria informàtica més que com compradors, al no tenir una indústria forta de programari propietari (el model imperant en aquests moments). El fet que grans projectes de programari com GNOME o la distribució de GNU/Linux Debian contessin amb nombrosos desenvolupadors en països d'Europa o Sudamérica va plantejar al principi de la dècada del 2000 interessants reflexions de cara al futur. Deu anys després podem afirmar que aquest fet va modificar la balança tecnològica en el sector del programari, equilibrant la situació que fins fa poc era favorable als interessos dels EEUU. Durant aquests últims anys han sorgit noves formes de generar recursos per a fer possible la creació de continguts, encara que moltes d'elles tampoc no són tan noves. En el camp del programari lliure ja havien emergit a la fi del segle passat models de finançament alternatius, generalment basats en la prestació de serveis al voltant del programari desenvolupat, o bé en el cobrament per desenvolupaments específics. La passada dècada ha demostrat que els supòsits que manejaven les indústries audiovisual i del llibre per a justificar el proteccionisme que els garantia la legislació de drets de còpia eren falsos. Durant aquests anys no ha cessat la producció de continguts artístics i tècnics (des de música fins pel·lícules i llibres electrònics) com es volia fer creure. Abans al contrari, entre el 2000 i el 2010 hem pogut conèixer nous artistes i la varietat de continguts ha estat superior a la qual estàvem acostumats en el passat segle. Els nous mecanismes de finançament que s'han anat descobrint han fet aflorar un major nombre de tendències. Hem assistit a la desaparició dels fenòmens de masses del segle XX, provocats i controlats fèrriament per la indústria de continguts i alhora hem estat testimonis d'altres nous, emergits del gust dels ciutadans. Hem tingut, en resum, l'oportunitat d'elegir lliurement a qui subvencionàvem perquè produís les nostres melodies preferides, dirigís i/o interpretés les pel·lícules que més ens agradaven, o escrivís els llibres i el programari que necessitem. A la fi de la dècada, l'economia mundial continua creixent, gràcies als nous serveis demandats per aquesta societat de la informació lliure. Per primera vegada en la història, més de la meitat de la població mundial participa d'aquest creixement, ja que les possibilitats d'oferir serveis d'informació competitius des de qualsevol part del món cada vegada és més real. Els països desenvolupats encara tenen cert avantatge competitiu, a causa de la seva millor infraestructura de comunicacions, però les diferències estan reduint-se ràpidament, ja que tots estan interessats que aquesta nova societat de productors-consumidors d'informació s'estengui el més ràpidament possible a tot el planeta. I els canvis no han fet més que començar... 2010: La propietat sobre tot Mentre la societat seguia preocupada per l'economia tradicional dels béns tangibles, la legislació sobre control de la informació es desenvolupava a les seves esquenes. Ingents campanyes de publicitat modelaven el pensament dels individus del món desenvolupat, i aquestes idees eren després exportades a la resta del planeta. Alguns països van tractar d'oposar-se a aquests canvis, per exemple no reconeixent patents sobre tecnologies bàsiques per a la cura de malalties. Però l'oposició combinada dels governs dels països desenvolupats i de les grans noves empreses que tenien en la venda de drets sobre la informació el seu principal negoci van fer que la pressió sobre aquests estats fos difícil d'aguantar. Cap a 2005, pràcticament tots els estats s'havien adherit (de grat o a causa de fortes pressions) als nous tractats sobre propietat intel·lectual. Aquests tractats eren una simple extensió a la informació digital dels mitjans pensats per a a l'informació impresa diversos segles endarrere. Però l'enorme diferència entre les noves tecnologies i les disponibles dos segles abans marcaven nombroses amenaces. Amb la nova legislació, els productors d'informació poden disposar exactament què pot fer un client amb ella després d'haver-li-la llogat. Per exemple, els llibres electrònics personals amb control de nombre de lectures van fer possible que la informació es vengués per a un sol usuari, i que se li cobrés a aquest segons el nombre de vegades que consultés l'obra venuda. L'accés a informació pública, molt dificultat per la legislació sobre responsabilitat del proveïdor d'informació, va desaparèixer pràcticament a partir de 2007 (incloses institucions com les biblioteques públiques, que no van poder sobreviure a les lleis que els obligaven a pagar als productors d'informació per cada lector que usava la seva informació). Les recents remors relatives a la possible prohibició de l'edició en paper de llibres, agreujaran encara més la situació, al crear en la societat una dependència total dels llibres electrònics. Mentre que el preu d'accés a la Xarxa s'ha reduït fins ser menyspreable, fins i tot per als habitants dels països menys desenvolupats, el cost d'accés a la informació no ha fet més que créixer en l'última dècada. Una nova classe social constituïda pels quals poden pagar-se l'accés a informació de qualitat, està emergint com la nova classe dirigent. I cada vegada més, l'única possibilitat d'entrar en ella és precisament participar en la producció d'informació (normalment com assalariat d'algun dels grans productors d'informació per a la Xarxa). Malgrat les tendències de principis de segle, la producció d'informació cada vegada està més concentrada, i la immensa majoria de la gent que participa en la Xarxa ho fa només com consumidor d'informació de pagament. Només la informació que és considerada com generadora potencial d'ingressos és interessant per als productors que controlen la informació que es posa en la Xarxa. La situació empitjora per moments, doncs les societats generals d'autors, estan pressionant als governs perquè només els seus associats puguin crear i publicar obres literàries, audiovisuals i programari. Es parla d'un carnet d'autor, que restringirà encara més les possibilitats de tenir una societat lliure. En països com Espanya, on ja el segle passat es va permetre que aquestes societats cobressin diners per cada cinta verge de vídeo o cada fotocòpia venuda, es dóna com segura l'aprovació de la nova legislació. Encara que les estadístiques difoses pels mitjans oficials indiquen que la producció d'informació de qualitat és cada vegada major, la veritat és que s'han reduït dràsticament tant la producció d'informació bruta com la diversitat d'aquesta informació. Els costos de producció d'una pel·lícula, un programa d'ordinador, o una música, cada vegada són en una major part costos de comercialització (cal convèncer al consumidor que pagui per fer un cop d'ull). Capes socials completes no reben ja una instrucció adequada perquè no poden pagar més que informació limitada o de baixa qualitat. Moltes obres no arriben mai al públic perquè no troben un canal de comercialització adequat. Els productors d'informació demanen majors controls contra el mercat il·legal d'informació, que cap a l'any 2008 va superar (per volum econòmic estimat) als d'armes i als d'estupefaents. La població reclosa per delictes relacionats amb al difusió il·legal d'informació en la Unió Europea va superar del 50% de la població reclosa total en l'any 2009. Molts dels famosos escriptors, directors de cinema i programadors que en el 2007 van signar el Manifest mundial en favor d'un sistema de publicació de continguts lliure i van començar a publicar de manera independent, van ser perseguits, i romanen avui dia ocults, publicant sota pseudònim en el mercat il·legal. Molts van intentar després tornar a publicar a través del sistema, però cap d'ells ho va aconseguir, al figurar els seus noms en les llistes negres d'autors prohibits. Els recursos que els estats i les empreses productores d'informació dediquen a la persecució d'aquest mercat són des de fa temps majors que els dedicats a educació i sanitat, a pesar de les constants campanyes de concienciació. Un dels últims desenvolupaments en aquest camp permetrà controlar en temps real tota la informació visual i de so reproduïda per un equip. S'espera que tots els equips amb capacitat de reproducció de la informació incloguin un d'aquests dispositius per al 2012, i ja està implantada a nivell mundial la legislació que declararà il·legal en 2014 la possessió i ús de qualsevol aparell reproductor que no disposi d'aquest dispositiu, que s'activa únicament després de la identificació individual per mètodes genètics. Amb ell es farà per fi impossible la consulta il·legal d'informació per individus que no hagin pagat per l'accés a ella. Els experts en economia segueixen predient un enlairament de l'economia mundial, després dels cinc anys de depressió que està submergit el planeta després d'uns anys de creixement de principi del segle. Però ara com ara (i malgrat la depressió), únicament s'ha experimentat un enorme creixement de riquesa entre les empreses de producció d'informació, que segueixen amb grans expectatives de creixement, i ja acumulen gairebé tota la capitalització de les borses mundials de valors, en detriment dels sectors productius tradicionals, que han quedat en la pràctica fora d'aquests mercats. En aquest any, 2010, només un 20% de la població mundial té accés a la Xarxa, i per primera vegada des que existeix, aquest any s'espera que aquest nombre disminueixi, ja que molts abonats no poden pagar les taxes privades mínimes d'accés a la informació. Algunes referències Són aquests escenaris futuristas realment possibles? Estan les coses avui realment com les contem? Per descomptat, el lector tindrà el seu propi criteri referent a això. En cas que vulgui contrastar-lo amb el que ja està ocorrent, li proposem aquí algunes referències que potser li interessi consultar.
©2000 Pedro de las Heras Quirós i Jesús M. González Barahona. S'atorga permís per a copiar i distribuir aquest article complet en qualsevol mitjà si es fa de forma literal i es manté aquesta nota. |
|
| puja |