“un eclesiàstic greu d’aquells que governen les cases dels prínceps; d’aquells que, com que no neixen prínceps, no encerten a ensenyar com ho han de ser els que ho són; d’aquells que volen que la grandesa dels grans es mesuri amb l’estretor de llurs ànims; d’aquells que volent ensenyar als que ells governen a ser limitats els fan ser miserables”

“Molts cavallers francesos, d’aquells que vingueren acompanyant l’ambaixador, tan cortesos con entesos i amics de les bones lletres, s’atansaren a mi i a d’altres capellans de mon senyor el cardenal, amb el deler de saber quins llibres d’enginy eren els millors; i, potser per haver-se parlat d’aquest que jo estava censurant, tan bon punt van sentir el nom de Miguel de Cervantes, van començar a desfer-se en lloances, ponderant l’estimació en la que, tant a França com en els regnes confinants, es tenien les seves obres: La Galatea, de la qual alguns d’ells coneixen gairebé de memòria la primera part, i les novel.les. Em preguntaren amb detall la seva edat, la seva professió, qualitat i quantitat. Em vaig veure obligat a dir que era vell, soldat, “hidalgo” i pobre, responent un d’ells amb aquestes paraules: “I doncs, a un home tal no el te Espanya per molt ric i mantingut per l’erari públic?”. Va atansar-se un altre d’aquells cavallers amb aquest mateix pensament i va dir: “Si la necessitat l’ha d’obligar a escriure, Deu vulgui que mai tingui abundància, per tal que les seves obres, si ell és pobre, facin ric tothom.”

“Aquest poema es va iniciar arrel de la caiguda de Màlaga i va adquirir esta expressió després de la caiguda de Bilbao. Tal com va aquí és la darrera variant, la més estructurada, la que prefereix i subscriu l’autor. I anul·la totes les altres anteriors que ha publicat la premsa. Això no es diu per raons ni per interessos editorials. Aquí no hi ha Copyright. S’han imprès cinc-cents exemplars per a llençar-los a l’aire de València i que el vent els multipliqui.”