Arxiu del dia juny 1st, 2006

De qui és la vostra empresa?

dijous 1 de juny de 2006

Imagineu-vos que teniu muntada la vostra empresa de publicitat amb una desena d’ordinadors vostres.

Imagineu que els vostres ordinadors els vàreu pagar amb un crèdit a cinc anys al vostre banc favorit.

Imagineu que pagueu religiosament als vostres treballadors i com voleu que siguen productius i no tenir cap problema, pagueu religosament també les llicències del sistema operatiu dels vostres ordinadors.

Imagineu que els vostres treballs, aquells pels quals els vostres clients us paguen mensualment i amb els diners dels quals pagueu als vostres proveïdors religosament, suposem dic que els vostres treballs estan basats en el famós programa de disseny Freehand perquè considereu que la relació qualitat/preu és bastant ajustada.

Imagineu que pagueu també religiosament la desena de llicències necessàries perquè el programa puga executar-se als vostres ordinadors.

I ara va i l’empresa que el desenvolupa decideix no seguir amb el desenvolupament del programa Freehand pel que siga.

De qui és el vostre treball??

Igual pot passar amb qualsevol programari privatiu, perquè realment no sou propietaris del programari, simplement la empresa que el desenvolupa us el lloga perquè l’executeu.

Vist a menéame.net.

El codi i la por

dijous 1 de juny de 2006

Fa temps que ho havia llegit, però com vaig tot liat ho havia oblidat.

Menys mal que Cortell m’ho ha fet recordar.

Resulta que han prohibit a una empresa xinesa anomenada Lenovo que puga tenir ordinadors seus a les xarxes americanes. Més informació.

Ja s’ho podeu imaginar: tenen por que els puguen espiar.

Deixant de banda les paranoies conspiratòries, és clar que això els passa perquè no tenen el codi font del sistema operatiu i per tant, no saben què és el que realment fa. S’ho podeu imaginar?? Ordinadors d’una xarxa segura amb un sistema que no saps exactament el que fa… El problema és que encara que lleven els ordinadors del fabricant xinés, tampoc no poden estar segurs de res.

I la cosa és ben senzilla: programari lliure, on tens accés al codi, pots auditar-lo i pots modificar-lo per adaptar-lo a les teues necessitats.

Quina manera més senzilla de construir xarxes segures…

Sóc al·lèrgic (immigració)

dijous 1 de juny de 2006

En aquest apunt vaig a parlar d’immigració.

No solc parlar perquè em fa oix la política. I més ara, quan els principals partits es tiren a la cara el pastís, alguns a vegades amb clares connotacions xenòfobes (encara que la política-correcció els obliga a recular de cara a la galeria).

Tan sols dues idees al respecte.

A la primera faré una paràbola.
Sóc al·lèrgic i per sort o per desgràcia he patit tots els picors i tots els excemes possibles. Des de ben petit m’hi he posat tots els ungüents que m’han receptat a la pell, i el pas dels anys m’ha ensenyat que encara que els metges coneixen quin és el mecanisme pel qual el meu cos reacciona davant d’infinitat de agents al·lergènics, en la pràctica, quan han de posar una crema sobre una reacció a la meua pell, no saben ben bé si funcionarà o no. Utilitzen la tècnica de matar mosques amb trabuc: si funciona bé i si no, doncs una altra.

Tantes al·lèrgies i decepcions han fet que jo mateix reacione amb molta indiferència davant d’un símptoma al·lèrgic. Espere fins que ja no és pot més i la majoria de les vegades funciona. Si tinc un poc de paciència, la reacció desapareix tal i com ha vingut, sense avisar. Ara ho tinc clar, és millor evitar el contacte amb allò que farà que la meua pell es torne roja cremant que no posar cremes que moltes vegades no faran només que empitjorar la meua qualitat de vida.

Amb la immigració passa el mateix. Tot són declaracions, reunions entre governs intraeuropeus, mesures per a frenar-la, però no ataquen l’arrel del problema: tot són pomades i ungüents tapant la reacció, mesures que moltes vegades només faran que agreujar l’èxode mateix o les seues condicions.

Tot excepte atacar el problema que crea aquesta reacció: la fam. Per moltes pomades que receptem, si no evitem el motiu pel qual la gent s’atreveix a vindre, les reaccions més prompte o més tard continuaran. Algunes vegades la pomada funcionarà, però altres vegades la pomada farà que la reacció empitjore. Però hi ha una qüestió que no podem oblidar: una reacció a la meua pell no és més que això: picor. Però en el cas de la immigració, si les coses empitjoren estem parlant de vides humanes.

La segona idea que volia deixar clara en aquest apunt és més bé un pensament.

Els immigrants no són éssers d’altres planetes, no són bojos sense trellat. Són persones com tu i com jo.

Quan una persona, amb totes les facultats mentals correctes i funcionant, decideix per ella mateixa, abandonar terra ferma i pujar a un tros de fusta per creuar un tros de mar, sabent que pot no arribar a terra, és a dir, dues possibilitats: o terra o mort, quan una persona decideix això, repetisc, els motius han de ser molt forts, massa importants per a poder deixar la vida en l’intent, no?

Per tant, jo crec que el problema és més seriós del que sembla.