En aquest apunt vaig a parlar d’immigració.
No solc parlar perquè em fa oix la política. I més ara, quan els principals partits es tiren a la cara el pastís, alguns a vegades amb clares connotacions xenòfobes (encara que la política-correcció els obliga a recular de cara a la galeria).
Tan sols dues idees al respecte.
A la primera faré una paràbola.
Sóc al·lèrgic i per sort o per desgràcia he patit tots els picors i tots els excemes possibles. Des de ben petit m’hi he posat tots els ungüents que m’han receptat a la pell, i el pas dels anys m’ha ensenyat que encara que els metges coneixen quin és el mecanisme pel qual el meu cos reacciona davant d’infinitat de agents al·lergènics, en la pràctica, quan han de posar una crema sobre una reacció a la meua pell, no saben ben bé si funcionarà o no. Utilitzen la tècnica de matar mosques amb trabuc: si funciona bé i si no, doncs una altra.
Tantes al·lèrgies i decepcions han fet que jo mateix reacione amb molta indiferència davant d’un símptoma al·lèrgic. Espere fins que ja no és pot més i la majoria de les vegades funciona. Si tinc un poc de paciència, la reacció desapareix tal i com ha vingut, sense avisar. Ara ho tinc clar, és millor evitar el contacte amb allò que farà que la meua pell es torne roja cremant que no posar cremes que moltes vegades no faran només que empitjorar la meua qualitat de vida.
Amb la immigració passa el mateix. Tot són declaracions, reunions entre governs intraeuropeus, mesures per a frenar-la, però no ataquen l’arrel del problema: tot són pomades i ungüents tapant la reacció, mesures que moltes vegades només faran que agreujar l’èxode mateix o les seues condicions.
Tot excepte atacar el problema que crea aquesta reacció: la fam. Per moltes pomades que receptem, si no evitem el motiu pel qual la gent s’atreveix a vindre, les reaccions més prompte o més tard continuaran. Algunes vegades la pomada funcionarà, però altres vegades la pomada farà que la reacció empitjore. Però hi ha una qüestió que no podem oblidar: una reacció a la meua pell no és més que això: picor. Però en el cas de la immigració, si les coses empitjoren estem parlant de vides humanes.
La segona idea que volia deixar clara en aquest apunt és més bé un pensament.
Els immigrants no són éssers d’altres planetes, no són bojos sense trellat. Són persones com tu i com jo.
Quan una persona, amb totes les facultats mentals correctes i funcionant, decideix per ella mateixa, abandonar terra ferma i pujar a un tros de fusta per creuar un tros de mar, sabent que pot no arribar a terra, és a dir, dues possibilitats: o terra o mort, quan una persona decideix això, repetisc, els motius han de ser molt forts, massa importants per a poder deixar la vida en l’intent, no?
Per tant, jo crec que el problema és més seriós del que sembla.
