Castanyetes
diumenge 3 de abril de 2005A la meua famÃlia en som quatre: Carme, Marina, jo i castanyetes:
Ja veus, tancat tot el dia a la seua gà bia. Un espai mÃnim.
Sols pot fer unes poques coses: anar de pal en pal, dormir, cantar, menjar i cagar. També pot mirar-se a l’espill i picar el tros de guix que té penjat. Poca cosa més, ja veus!
Tot i això, us puc assegurar que és feliç. Ho sé perquè quan li pose el menjar, quan li òmplic el seu menjador amb llavoretes i el seu bevedor amb aigua, encara que siga de l’aixeta, quan el trac a la finestra perquè li pegue el sol, llavors es posa a trontollar d’una banda a l’altra de la gà bia o pica repetidament el guix o, fins i tot, xiula amb alegria durant una llarga estona.
És com si pensara: sóc feliç perquè cuiden de mi, em faciliten la vida.
Ja veus tu quina felicitat, quan té molt poca capacitat de moviment, quan té tan poca llibertat, i quan no té una visió sencera de la completa llibertat que hi ha fora del reducte de la seua gà bia.
Jo sempre pense: amb què poc es conforma castanyetes, redéu!
Igual que passa amb el programari privatiu.
