Roberto Di Cosmo
Liens-Dmi
Ecole Normale Supérieure
45, Rue d'Ulm - 75230 Paris CEDEX 05.
E-mail: dicosmo@ens.fr
Web: http://www.pps.jussieu.fr/~dicosmo
Durant les últimes vacances de Nadal m'he quedat sorprés amb la fascinació creixent dels mitjans de comunicació per aquest fosc objecte del desig que s'oculta darrere de les paraules "ordinador", "multimèdia", "web", "internet" i els seus derivats. Si un cregués a aquests mitjans de comunicació i a un bon nombre d'experts improvisats, no es podria pretendre ser un ciutadà de primera classe sense posseir l'últim (i molt car) material informàtic que dóna accés al paradís encantat del "ciberespai".
És també difícil ignorar l'omnipresent i estranya confusió que ens incita a pensar que l'únic tipus existent d'ordinador és el PC, per descomptat equipat amb un xip d'Intel, i que en aquest PC només pot haver un programa indispensable, Microsoft Windows [+].
Això és encara més curiós si considerem que el fenomen de servilisme intel·lectual davant aquests dos gegants americans arriba al seu punt màxim just en el moment en el qual els Estats Units semblen començar a despertar-se d'un llarg somni que ha permès a aquests gegants adquirir una posició de monopoli pràcticament absoluta. Pel camí, ambdues empreses han destruït un nombre impressionant d'empreses els productes de les quals eren de qualitat molt superior (tot això està molt bé documentat en nombroses obres -- com per exemple [1, 2, 3] -- disponibles als Estats Units, però no han estat, que jo sàpiga, traduïdes al francès).
Penso per exemple en la campanya llançada per Ralph Nader (defensor dels consumidors que ha aconseguit fer retirar del mercat un automòbil perillós produït per General Motors) i en el procés que està portant a terme el DOJ (Department of Justice, el ministeri de justícia federal d'EEUU) contra Microsoft en aquest moment. Penso sobretot en la sorprenent reacció del públic americà en els sondejos d'opinió en Internet: una majoria aixafadora dóna suport les accions del DOJ fins i tot quan les enquestes són realitzades per empreses com CNN, que són decididament pro-Microsoft en els seus articles (sondejos d'opinió de la CNN [4] i també de la ZDnet [5]; aquesta última va limitar arbitràriament la durada de l'enquesta i no va anunciar el seu resultat fins haver rebut nombroses cartes de protesta).
Per contra, el nostre públic està ben lluny del despertar: bressolat per la suau veu del conformisme ambiental, s'adorm encara més i més en els braços de Microsoft. El nostre públic somia amb un món feliç, en el qual un gran filantrop distribueix a tots els estudiants de França còpies gratuïtes de Windows 95 amb l'única finalitat d'ajudar-los a recuperar el seu endarreriment tecnològic. El nostre públic somriu al pensar en les pantalles blaves plenes de missatges tranquil·litzadors que expliquen com "el programa X ha provocat l'excepció I en el mòdul Z": fallada que per descomptat no ha estat culpa de Windows, sinó del programa X. El nostre públic dorm feliç sense preguntar-se per què un ordinador molt més potent que aquell que ha servit per a enviar homes a la lluna -- i que a més els ha portat de tornada vius -- no és capaç de manipular correctament un document d'un centenar de pàgines, quan aquest està equipat amb aquest Microsoft Office que fa tan feliços a tots els nostres comentaristes.
He tingut moltes ocasions de mesurar personalment la profunditat d'aquest somni hipnòtic del qual he parlat anteriorment, però la més graciosa és segurament aquella que se'm va presentar fa algun temps durant un viatge en TGV. Les computadores portàtils (aquests embrions de computadores que costen tant com un cotxe petit, que es poden guardar en un maletí i que serveixen amb molta freqüència per a jugar al solitari) proliferen en aquests temps gairebé tant com els telèfons mòbils, sobretot en els trens i avions. Doncs bé, durant un dels meus viatges, em trobava assegut al costat d'un agradable senyor, jove executiu dinàmic, que estava executant en la seva màquina el calamitós (veurem per què més endavant) programa DeFrag. Aquest programa mostra en la pantalla una bella matriu plena de petits quadradets de diferents colors que es mouen en tots els sentits mentre el disc treballa intensament. No vaig poder resistir la temptació (espero que aquest senyor no s'ofengui si es reconeix en aquest article) i després d'haver-lo elogiat pel seu bell portàtil, li vaig preguntar, fingint la major ignorància, què era aquest bufó programa que jo no tenia en el meu portàtil. Amb un aire de superioritat barrejada amb compassió ( "el pobre home no té el meu super programa"), em va respondre que aquesta era una eina essencial que cal llançar cada cert temps per a fer més ràpida la màquina desfragmentant el disc. Va continuar repetint-me de memòria els arguments que es troben en els manuals de Windows: quant més s'utilitza el disc més es fragmenta i quant més es fragmenta, més lenta es torna la màquina; aquesta és la raó per la qual ell executa conscienciosament DeFrag cada vegada que pot. En aquest moment vaig treure la meva computadora portàtil, que no utilitza Windows sinó GNU/Linux (una versió lliure, gratuïta, oberta i molt eficaç d'Unix, desenvolupada pels esforços comunitaris de milers de persones en Internet) i li vaig dir, amb una expressió molt sorpresa, que en el meu portàtil el disc està sempre molt poc fragmentat i com més s'utilitza menys es fragmenta.
El nostre executiu, ja menys còmode, va contestar que el seu portàtil utilitzava l'última versió de Windows 95 produïda per l'empresa més gran de programari del món, i que jo segurament m'estaria equivocant en algun punt. Vaig tractar llavors de fer-li oblidar per un instant la propaganda que l'havia intoxicat fins aquest moment, explicant-li de manera molt simple el problema de la desfragmentació: vaig a tractar de resumir-los a vostès una afable conversa que va durar una bona mitja hora.
Vostè sap segurament que les seves dades estan guardats en "arxius" que són memoritzats sobre el disc dur de la computadora. Aquest disc és com un gegantesc armari amb calaixos, cada calaix té la mateixa capacitat (típicament 512 bytes [+]) i cada disc conté alguns milions de calaixos. Si les dades que a vostè li interessen són guardats en calaixos contigus es pot accedir a ells més ràpidament que si estiguessin escampats (a partir d'ara direm fragmentats) dintre de l'armari. Això no té res de rar, és el que ens passa tots els dies quan cal trobar un parell de mitjons: un els troba molt més ràpid si ambdós es troben en el mateix calaix. Estem llavors d'acord que és millor un armari ben ordenat que un de desordenat. El problema resideix a saber com fer per a conservar l'armari ordenat quan aquest s'utilitza freqüentment.
Imaginem ara un ministeri que guarda els seus expedients en un enorme armari amb milions de calaixos. Ens agradaria, per les mateixes raons dites abans, que els documents relatius a un mateix expedient es trobin en la mesura del possible, en calaixos contigus. Vostè ha de contractar una secretària i té l'opció d'elegir entre dues candidates amb pràctiques bastant diferents: la primera, quan un expedient ha d'eliminar-se de l'arxiu, es limita a buidar els calaixos, i quan un nou expedient entra, ho separa en petits grups de documents de la mesura d'un calaix i arxiva cada grup a l'atzar en el primer calaix buit que troba en l'armari. Quan vostè li assenyala que així va a ser molt difícil trobar ràpidament tots els documents que tenen a veure per exemple amb l'expedient del Crédit Lyonnais, ella respon que va a ser necessari contractar tots els caps de setmana una dotzena d'ajudants per a posar de nou tot en ordre. La segona candidata, al contrari que la primera, conserva sobre el seu escriptori una llista de calaixos buits contigus, la qual posa al dia totes les vegades que un expedient és tancat i tret dels calaixos. Quan entra un nou expedient, ella cerca en la seva llista un conjunt de calaixos buits contigus de la mesura necessària, i és aquí on col·loca el nou expedient. Així, li explica ella, l'armari romandrà sempre bé ordenat, fins i tot encara que hagi molts moviments d'expedients. No hi ha dubte que és la segona secretària la qual ha de ser contractada, i el nostre jove executiu va estar perfectament d'acord.
En aquest moment va ser fàcil fer-li entendre que Windows 95 actuava com la primera secretària i necessitava d'ajudants que ordenin l'armari (el programa DeFrag), mentre que GNU/Linux actuava com la bona secretària i no necessitava de ningú per a ajudar-la. A l'arribada a l'estació el nostre gentil executiu ja no estava tan content: li havien ensenyat que DeFrag fa caminar més ràpid la màquina, però havíem vist junts que en realitat és Windows qui la fa lenta!
En efecte, el problema de la gestió eficaç dels discos és molt vell i fa molt temps que se sap com resoldre'l (la prova és que Unix és més antic que Microsoft i té la bona secretària des de 1984!). I encara hi ha coses molt pitjors que DeFrag; desafortunadament, no tenim temps per a contar-los totes les petites i saboroses històries sobre el programa ScanDisk que se suposa ha de "reparar" els discos, però que proposa opcions incomprensibles el resultat final de les quals és, la majoria de les vegades, la destrucció pura i simple de l'estructura dels expedients, encara quan les dades podien haver estat recuperables abans d'executar aquest programa.
No solament això és impossible amb Unix (a menys que el disc sigui trepat amb una màquina), sinó que les tècniques correctes de gestió d'un disc són ensenyades en els primers cursos d'informàtica de la Universitat des de fa més de 10 anys.
La simple existència d'un programa com DeFrag o els mals produïts per l'ScanDisk de Windows 95 deurien ser suficients perquè qualsevol persona intel·ligent amb poder de decisió pogués esborrar Microsoft de la llista dels seus proveïdors. I no obstant això, com prova de l'eficiència del rentat de cervells i del profund somni en el qual hem estat sumits, aquí a França estem disposats a convertir el sistema informàtic bancari a productes Microsoft, així com a elegir-los també per a l'educació dels nostres fills. El poder de la maquinària comercial de certes empreses aconsegueix realitzar tal distorsió de la realitat que arribem a creure ferventment que els defectes més greus de certs programes són per contra totalment indispensables (a propòsit d'això, en el món informàtic fa molt temps que s'empra aquest "it's not a bug, it's a feature!" -- no és un defecte, és una funcionalitat!). Succeeix també que els especialistes que tenen els coneixements necessaris per a desarmar tots aquests paranys i posar en evidència els errors, els perills i les manipulacions, sense risc de ser considerats com competidors derrotats i rondinaires, han callat durant massa temps. Tenim aquí un fenomen ben estrany: d'una banda, cap científic seriós té ganes avui en dia de publicar un article en la premsa que es diu d'informàtica, per por de tacar la seva reputació per haver tractat amb comerciantets. Per l'altre costat, al no tenir el suport de científics seriosos, la premsa informàtica es va transformar, via suport publicitari, en un eco poc edificant dels fabricants de computadores. Això la fa encara més comercianteta, i encara menys freqüentable per experts seriosos.
No obstant això el monopoli Wintel (Windows + Intel, terme recurrent en la premsa americana) que s'està instal·lant a França i en el món sencer té tals apostes en joc, i no solament econòmiques, que no ens podem callar més sota ningun pretext. No es tracta solament d'acceptar viure amb una dolenta tecnologia, ignorant que es podria tenir alguna cosa molt millor: això ja s'ha produït diverses vegades, per exemple amb el sistema de vídeo VHS que va desplaçar al Vídeo 2000 i Betamax, que eren molt millors [+]. Aquí es tracta del fet que els nostres nostres governants hagin acceptat que el monopoli Microsoft-Intel adquireixi un total domini de la informació, explotant-ho a més en el seu exclusiu benefici. Estic segur que aquell entre vostès que tingui algun coneixement d'economia ja veu a on vull arribar: aquest monopoli aconsegueix des de fa molts anys el cobrament d'una veritable taxa monopolística, és a dir, que explota la possibilitat que té un monopoli de vendre a preus inflats, exercint així un veritable xantatge sobre els consumidors que es veuen forçats a comprar-li a ell. Aquesta taxa és enorme, però més greu encara, el seu import surt de l'espai europeu sense que ens adonem, i no solament no produeix riquesa alguna sinó que per contra la destrueix (veure per exemple [6] i [7]).
Vegem ara els mitjans pels quals es consolida aquest monopoli cada dia un poc més, sense descurar els riscos no econòmics que el mateix produeix sobre la nostra vida de tots els dies. En el cas de la informàtica, les possibilitats ofertes a les empreses sense escrúpols són particularment temibles. Tractarem de comprendre això començant per tot el que no s'entén necessàriament com una pràctica dubtosa o il·legal.
Per a començar a comprendre perquè paguem un impost invisible cada vegada que comprem un PC [+] o els programes Windows, cal familiaritzar-se primer amb una característica que distingeix la informàtica de qualsevol altre domini tecnològic: el cost de la duplicació de productes. Una vegada que un programa ha estat realitzat, cosa que pot costar molt car, es pot duplicar en un Cdrom al cost de només alguns francs per còpia o es pot transmetre per la xarxa a un cost que no cessa de reduir-se, de manera totalment independent de la qualitat i del cost de producció de la primera còpia. Els únics components el cost dels quals no és infinitesimal són aquells als quals anomenem "el suport" les milers de pàgines del manual de paper, o les dotzenes de disquets necessaris per a arxivar el programari quan no es disposa de lectors de Cdrom. Però els editors de programes, que tenen tot l'interès a fer desaparèixer aquest cost fix, no van trigar molt en ocupar-se d'aquest tema: vostè haurà remarcat que els PC que es venen en els supermercats vénen acompanyats de programes però pràcticament de cap manual, excepte alguna breu nota explicativa (sic!). Hi ha per descomptat manuals "on-line", és a dir no sobre paper. Ningú va a impedir-li que es gasti alguns centenars de francs per a imprimir-los, si a vostè té el capritx. Jo mateix vaig poder constatar personalment que una empresa japonesa molt coneguda, el nom de la qual em reservo, ven computadores portàtils de les més cares del mercat sense proveir si més no un Cdrom amb els programes: tot està instal·lat en el disc dur, i per a fer una còpia de seguretat tot depèn de nosaltres mateixos, si volem comprar els 40 disquets necessaris i passar un dia sencer jugant a ser un disk-jockey amb la màquina. Podem dir llavors que actualment, amb aquestes pràctiques, el cost de còpia d'un programa està pràcticament reduït a zero.
Una segona característica essencial és el estatus legal d'un programa: per diverses raons, no tan estranyes si un ho pensa detingudament, el programari, aquest sofisticat producte de tecnologia punta utilitzat per milions de persones en la seva vida professional, i convertit en pedra angular d'una nova revolució industrial, gaudeix de la mateixa immunitat que les obres d'art (de fet, els industrials del programari es diuen "editors"). Per exemple, no hi ha cap clàusula legal ni cap jurisprudència que permeti garantir que el programari hagi de complir una determinada funció, ni tan sols aquella per a la qual vostè l'ha comprat. Aquesta situació és raonable quan es compra una novel·la o un quadre (de gustibus...deien els romans), però deixa de ser-ho quan s'aplica al programari: vostè no pot demandar a Microsoft legalment davant la justícia per defecte de construcció, en haver descobert que Windows 95 no està fet amb les mínimes pràctiques establertes de la ciència informàtica; mentre que vostè sí pot acusar a un lampista o a un electricista per realitzar una instal·lació que no està feta conforme a les normes.
El pitjor és que no hi ha cap presa de responsabilitat pels mals que el programari pugui produir. De nou, és raonable que vostè no pugui dur a judici a un cantant perquè l'últim CD tecno que comprés el seu fill provoqués una disputa familiar en el curs de la qual es trenqués un gerro xinès valuosíssim. Però és perfectament inacceptable que vostè es quedi indefens si perd 200 Mb de dades comercials molt valuosos del seu disc dur a causa del vetust sistema d'arxius de Windows 95 i del seu horripilant programa ScanDisk. Sobretot sabent que podria provar molt fàcilment davant d'un tribunal que els coneixements tècnics necessaris per a realitzar un producte àmpliament superior, gràcies al qual no hagués perdut les seves dades, són de domini públic des dels anys 70, i que el codi mateix que implementa aquestes tècniques en l'Unix de AT&T ha estat comprada per Microsoft. Però en canvi, sí que pot arrossegar davant la justícia al seu electricista si aquest li instal·la cables elèctrics en els sòcols de fusta del seu apartament [+].
Finalment, una conseqüència molt greu d'aquesta impunitat és que "l'editor" de programari no està de cap manera obligat, des del punt de vista legal, a corregir els errors reconeguts i documentats, encara quan aquestes fallades siguin voluntàries. Dita d'altra manera, "l'editor" de programari és lliure de vendre-li a vostè el que a ell li sembli, o millor dit, allò que el seu departament publicitari li faci creure que compra, sense cap obligació de resultats i sense que vostè tingui el menor recurs, encara en cas de dolenta fe manifesta. Pitjor encara, pot ocórrer que li facin pagar per les versions de "actualització", que són en realitat correccions de defectes, a preus tan cars com el producte original.
A més, aquest estatus jurídic tan sorprenent, estava probablement justificat quan els programes eren escrits per un enginyer en el seu garatge, però és absolutament aberrant avui en dia. Ara ens trobem amb multinacionals del programari les finances del qual són colossals, i no donen profit a tots els editors de programari sinó solament als més poderosos. Està clar que una gran empresa pot i deu obligar a un prestatari de serveis informàtics a signar un contracte contraient obligacions de resultats i contenint clàusules de garantia, però per desgràcia, això no està a l'abast del consumidor, ni de la majoria de les empreses, quan l'editor de programari en qüestió té la capacitat financera suficient per a comprar o destruir la seva empresa en algunes setmanes.
M'imagino que en aquest moment, igual que el nostre jove executiu dinàmic de fa una estona, vostè començarà a sentir-se menys còmode: el ciberespai encantat comença a mostrar els seus costats poc agradables, i aquesta meravellosa empresa filantròpica que ha estat sempre presentada com el súmmum de la tecnologia informàtica i de l'èxit del lliure mercat comença a semblar cada vegada menys filantròpica. Desafortunadament, estem solament en el principi del nostre passeig pel costat fosc del planeta Microsoft, i encara no hem arribat potser.
La posició de monopoli de Microsoft li permet també desembarassar-se amb facilitat de les altres possibles fonts de cost per a la comercialització del programari: l'assistència tècnica i la distribució. Per a la primera, podríem imaginar-nos que encara que l'editor no estigui legalment obligat a ajudar-li a instal·lar el seu programari, es trobarà obligat a fer-ho per a no perdre els clients. No es preocupi Microsoft té la solució: és suficient llegir unes frases que es troben en la llicència de Windows 95 de la qual reprodueixo aquí un extracte:
6. SUPORT TÈCNIC. El suport tècnic per al PRODUCTE PROGRAMARI no és proporcionat per Microsoft Corporation o les seves subsidiàries. Per a obtenir suport tècnic, remeti's al número de suport del Fabricant de PC subministrat en la documentació per a la computadora (ordinador). Si té dubtes pel que fa a aquest CLUF ("Contracte de Llicència per a l'Usuari Final"), o si desitja comunicar-se amb el Fabricant de PC per qualsevol altra raó, remeti's a l'adreça proporcionada en la documentació de la COMPUTADORA/ORDINADOR.
Astuts, veritat? Es fa responsable de tot al fabricant de la computadora, el qual no té res a veure amb DeFrag, pantalles blaves i altres desastres, però acaba pagant les conseqüències financeres d'aquests errors (i jo sabré una mica d'això, vista la quantitat de vegades que vaig tractar inútilment de comunicar-me amb el servei d'assistència telefònica per a la instal·lació de Windows, sempre per al portàtil de la marca japonesa que no he revelat més amunt i que encara ocultaré aquí). Si Windows 95 no estigués en posició de monopoli, els fabricants de computadores es lliurarien de bon gust d'aquest tipus d'acords.
Per a la distribució del programari és la mateixa història. De nou són els fabricants, assembladors i revenedors de computadores els quals paguen el cost: ells deuen preinstal·lar Windows 95 en les màquines. Però avui existeix alguna cosa encara millor que és la distribució del programa per Internet sense cap suport material. Això és un cop genial: vostè paga per un programa i després paga la despesa d'obtenir-lo per la xarxa (i quina despesa, amb la grandària d'un Microsoft Office en els nostres dies), reduint efectivament el cost total de la còpia i distribució per al "editor" a exactament zero francs. I es pregunta per què un cert president d'un cert país de l'altre costat de l'atlàntic ha suggerit fermament alliberar completament d'impostos al comerç informàtic? Bé, aquí té una part de la resposta!
En resum, si avui un es diu Microsoft, i solament si es crida Microsoft, pot vendre més o menys qualsevol cosa, sense obligació de resultat i sense por de ser demandat. Tot això amb un cost unitari nul, i a un preu al públic que no baixa mai [+], i que es tradueix en benefici pur [+]. Falta comprendre per què no solament el gran públic, que no coneix gens de computadores, sinó també les grans empreses, els governs i els mitjans (que deurien disposar de serveis informàtics altament qualificats), no utilitzen la seva llibertat d'elegir altra cosa que els productes Microsoft. Per a respondre a aquesta pregunta no és suficient culpar als comerciantets de la premsa que es diu especialitzada, encara quan la seva part de responsabilitat és ben evident. Deurem portar a terme una exploració més profunda de la cara oculta d'aquest gegant, per a començar a descobrir certes pràctiques dubtoses que freguen freqüentment la il·legalitat, i que amb desplau trobo que no són comentades enlloc del panorama mediàtic [francès], excepte en alguns petits fullets satírics efímers que no són certament la lectura preferida dels alts responsables de les empreses [+].
Per a veure la cosa més clara, oblidem per un instant les computadores, el programari i tot això. Sempre hem estat condicionats a considerar aquestes coses com útils però difícils, és a dir, a renunciar a formar-nos una opinió personal sobre aquest tema. Ens han dit que és massa complex i que hem de limitar-nos a seguir la sàvia elecció dels qui es diuen experts (per exemple, la revista americana Byte, de gran difusió, té en el seu logotip la llegenda "Byte, because the experts decide"--Byte, perquè els experts decideixen).
Deixem de costat per un instant als experts, per a anar a veure el que passa en el món paral·lel imaginari dels TecnoCretins, en el qual una empresa cridada MacroPrensa obté a poc a poc el control absolut de totes les impremtes del planeta. Aquesta no controla directament els periòdics, però és la que els imprimeix amb els caràcters MacroPrensa, dels quals és l'única propietària. Un bon dia, després d'una gran campanya publicitària lloant les bondats d'un nou joc de caràcters que permetrà obtenir periòdics més moderns, aquesta empresa comença a imprimir tot amb caràcters klingonianos (l'alfabet dels Klingons en la famosa sèrie StarTrek). D'aquesta manera, ningú més pot llegir els nous llibres o periòdics sense recórrer a la Lupa de la MacroPrensa, disponible a la venda en tots els quioscos, on és distribuïda a càrrec dels editors de periòdics. El públic, encantat de la meravellosa novetat tecnològica, s'adapta i compra la Lupa. Embravits per l'èxit d'aquesta iniciativa, MacroPrensa comença a canviar el joc de caràcters periòdicament, tots els anys, i després tots els semestres; les velles Lupes ja no poden llegir els nous periòdics i fa falta renovar-les amb grans despeses cada dos o tres mesos. Un competidor de MacroPrensa veu aquí una gran ocasió per a produir una Minilupa molt menys costosa que la Lupa Macroprensa, i comença a vendre-la en els quioscos. Però els quioscos tenen un contracte d'exclusivitat amb MacroPrensa i refusen distribuir-la. Pitjor encara, MacroPrensa demanda al competidor davant la Justícia per violació dels drets d'autor, doncs ho considera culpable d'haver analitzat els caràcters klingonianos a fi de construir la Minilupa. I guanya...
Però quins idiotes, dirà vostè, qui pot deixar-se fer això? Doncs bé, permeti'm dir-li que el món dels TecnoCretins no està molt lluny. Fa dos anys vaig voler presentar a la UE una sol·licitud de finançament per a la visita d'un investigador anglès al nostre laboratori. Per a això vaig buscar el formulari, i em van dir que la manera més fàcil de procedir era obtenir-lo des del servidor de Web www.cordis.dl de la comunitat europea, ja que el correu normal podia trigar algun temps considerable. Doní així amb un document que es cridava machin.doc i que estava escrit amb Microsoft Word per a Windows versió vagi-vostè-a-saber. En Klingoniano. No hi ha problema, em vaig dir a mi mateix, tenim un Macintosh en el laboratori amb la lupa Microsoft Word versió 6.0. Aquesta és de la mateixa empresa, la més recent, després podré llegir-ho bé. Quan vaig pensar això eren les 10 del matí. Per a la meva gran sorpresa, Microsoft Word en Macintosh, després d'una dotzena de minuts de "conversió", va bloquejar la màquina i em vaig veure obligat a apagar i tornar a encendre, perdent el meu treball. Així va començar una veritable batalla amb la Lupa, on al final vaig sortir vencedor però esgotat a això de les 19 hores, amb una versió del formulari emplenat, obtingut imprimint les pàgines una a una i amb manipulacions complexes en els detalls de les quals no entraré. Basta dir que em van entrar moltíssimes ganes de dur això davant la Justícia, però sense moltes esperances de guanyar. Tot això per què? Per un formulari extremadament simple amb les caselles Nom, Cognom, etc., que ho hauríem pogut preparar molt fàcilment amb un format d'arxiu lliure i públic, tal com l'HTML que s'utilitza des de 1991 en la Web. Han passat ja dos anys i en http://www.cordis.dl res ha canviat. L'aspecte és molt atractiu, però els formularis i la documentació que conté informació que deu ser lliure i gratuïta i que són d'importància vital, estan encara presentats solament en format privat, típicament Microsoft, i, increïble però cert, compatible solament amb els productes Microsoft per a PC.
A causa d'això, el nostre laboratori aviat comprarà un gran PC amb Windows 95 i Microsoft Office, solament per a poder llegir els documents de la UE. La Lupa Klingoniana avança. A més, amb aquesta Lupa el format d'arxius canvia de versió en versió, de tal sort que Word 5.0 no pot fer res amb els arxius de Word 7.0, i pitjor encara, el Word 6.0 en Mac té problemes per a llegir arxius de Word per a Windows. Hem caigut en el parany! No és suficient amb comprar Microsoft Word una vegada; haurem de pagar de nou cada versió, només per a poder continuar llegint els arxius nous d'uns altres. I si per atzar havíem comprat un producte complementari per a la versió 5.0, per exemple un diccionari en espanyol, caldrà comprar un nou en la nova versió; la vella serà "incompatible", encara quan l'espanyol no hagi canviat entretant.
Advertirà que es tracta d'un veritable i net segrest de la nostra informació: una vegada que les dades entren en Word o Money, ja no hi ha manera fàcil de recuperar tot el treball que vostè ha fet per a transferir-ho a altre programa si decideix no comprar més productes Microsoft. Es van cuidar molt bé de no subministrar convertidors eficaços cap a altres formats [+]. A més van intentar diverses vegades fer que s'aprovessin lleis prohibint als competidors la utilització dels seus formats propis d'arxius, o fins i tot la seva anàlisi. Si s'arribessin a aprovar aquestes lleis, una empresa que embena una Minilupa convertidora seria culpable de violació de les lleis de drets d'autor [+]. Però són les nostres dades les quals estan en joc. Benvinguts al país dels TecnoCretins!
Resumint la tècnica és simple: d'una banda es fa caure als consumidors en el parany segrestant la seva preciosa informació en un format propietari, el qual és constantment "actualitzat". A causa d'aquestes modificacions, els usuaris es veuen obligats a comprar cada 6 o 12 mesos una actualització de totes les seves aplicacions, tan sols per a poder continuar llegint les seves pròpies dades o accedir a informació que (de manera innecessària) és subministrada sota aquest format privat. D'altra banda, s'entrampa als competidors: no se'ls dóna la documentació [del sistema operatiu] i s'introdueixen variants arbitràries amb l'única meta de no permetre que els productes que ells desenvolupen funcionin correctament. És més, si la competència arriba a descobrir que una de les modificacions tenia com únic fi el fer funcionar el seu producte amb menor eficiència que el producte equivalent del monopolista, són condemnats per haver fet "enginyeria al revés" (reverse engineering), l'equivalent informàtic a desmuntar el motor d'un Twingo per a veure com està fet [+].
Aquesta última tècnica és especialment poderosa si l'editor de programari detenta alhora el sistema operatiu (Windows 95) i les aplicacions (MS Word, Excel, etc). En tal cas és tècnicament possible modificar el sistema per a tornar inestables o inutilitzables els productes de la competència, i alhora millorar les prestacions dels seus propis productes. És el que s'ha fet en Windows NT Workstation, limitant artificialment a deu els accessos simultanis a la màquina; això fa inutilitzable el servidor Web de Netscape sobre NT Workstation (veure [13] i [14]). Si vol resoldre això, haurà de comprar la versió Windows NT Server, moltíssim més cara, la qual inclou gratuïtament un servidor de Web de Microsoft. L'estratègia posa fora de joc a Netscape. Això és simplement maquiavèl·lic, i encara més quan vam descobrir que les dues versions, NT Workstation i NT Server, són pràcticament idèntiques i només es diferencien en un grapat de línies, tal com es documenta en [15] i [16].
El resultat final d'aquestes pràctiques dubtoses és simple: s'impedeix que l'usuari pugui elegir altra cosa que no sigui un producte Microsoft. Juntament amb la reducció a zero dels costos i dels riscos, tal com hem vist anteriorment, això permet al monopoli establir un veritable impost sobre la informació, on Microsoft és l'únic beneficiari. Després de tot, si Bill Gates ha estat rebut amb honors dignes d'un Cap d'Estat en l'Eliseu, es deu al fet que es tracta de la visita de la versió "cyber" del recaptador d'impostos. Un impost que no té gens de virtual: enormes sumes de diners surten de la Comunitat Europea cada any en contrapartida per productes de dolenta qualitat que ens tornen més i més dependents de la dolenta tecnologia de l'altre costat de l'Atlàntic. És més, aquests productes es distribueixen a Europa a preus exorbitants, molt superiors als preus americans o canadencs. No es deixi enganyar pels qui li diuen que els programes a Europa són més cars perquè necessiten ser traduïts. Si fa un cop d'ull al servidor Web de Microsoft, s'assabentarà que consideren "il·legal" (sic) comprar el seu programari en versió francesa a Canadà (on és molt més barat que aquí) per a utilitzar-lo a França [17]. I el "lliure" mercat? Ens munyen com a les vaques lleteres, i la passivitat dels governs europeus, que comença a semblar-se bastant a la cooperació activa si un pensa en http://www.cordis.dl, és absolutament inexplicable, vist la grandària d'aquest veritable espoli.
Arribem finalment als actes francament il·legals. Començant per la venda "vinculada", que està expressament prohibida a França (Llibre I, Capítol II, Section 1 de la Llei del Consumidor, "Es prohibeix [...] subordinar la venda d'un producte [...] a la venda concurrent d'altre [...]"), i també a Europa (veure els articles 85 i sobretot el 86 del tractat, així com la seva aplicació, en la detallada referència [18]). El que vol dir això és que està prohibit que li obliguin a comprar amb el producte que a vostè li interessa altre producte que no vol. No es prohibeix vendre "lots" de productes en un supermercat, però en tal cas vostè deu tenir l'opció de comprar separadament qualsevol component del lot, si així ho desitja, sense sobrecost algun. No obstant això, durant molt de temps els grans venedors de PCs no li han permès que comprés una computadora sense adquirir-la amb el sistema operatiu de Microsoft (Windows 95 o NT ara, DOS o Windows 3.x abans). Es pot convèncer personalment visitant els servidors Web de Dell i Gateway, per exemple. Veurà que vostè pot "construir la seva pròpia computadora", segons li diuen, però mai suprimir la Lupa Microsoft d'aquests components, sent que els programes ("programari") i el material electrònic ("maquinari") són dos productes ben diferents per més que tractin de dissimular-ho [+]. Al final, vam acabar per no saber el preu real del programari. En efecte, fent partides d'acords confidencials, aquests preus són sovint molt inferiors als preus de mercat. Un d'aquests acords ha estat condemnat fa poc en els tribunals de la UE com pràctica comercial il·legal.
Perquè pugui fer-se una idea precisa de l'envergadura econòmica de l'assumpte, consideri el cas d'una universitat parisenca que va comprar 15 PC per a instal·lar GNU/Linux fa alguns mesos. No se sap quant va pagar el fabricant per Windows 95 però si ens fiem del que es diu en [7], el paquet Office PME té un preu de venda al públic que és el doble del de Windows 95 i es ven als majoristes per poc més de 600 francs; de la qual cosa es pot estimar que Windows 95 té un preu majorista d'uns 300 francs. Així doncs, encara suposant que el fabricant no tingui marge de guany sobre el programari (cosa de la qual dubto, atès que la preinstal·lació és un servei que té el seu cost), aquesta universitat ha estat obligada a pagar 15 vegades 300 francs, és a dir 4.500 francs, per un producte que no volia. Dit d'altra forma, l'Estat Francès ha fet en aquest cas un regal de 4.500 francs a Microsoft, una empresa no europea que no està precisament a la vora de la fallida ni necessitada d'ajudes estatals. Si s'extrapola aquest cas particular a les compres realitzades per totes les Universitats de França que utilitzen GNU/Linux, es tracta ja de milions de francs per any. Caldrà preguntar-se qui són els pirates en aquest cas. No puc comprendre les raons d'un malgastament semblant quan es diu que els tressors públics de l'estat estan buits.
Si un busca bé, però veritablement bé, és possible en teoria intentar que li retornin el diners (fastiguejant al pobre fabricant de la computadora), però es tracta d'una veritable carrera d'obstacles. En la nostra escola molts investigadors i alumnes han comprat computadores o portàtils per a instal·lar GNU/Linux o Next Step, però han estat obligats a comprar Windows sense aconseguir cap reemborsament. Aquesta és la font més important de guanys per a Microsoft i és per això que es pot parlar de veritable impost sobre les computadores: per cada PC comprat hi ha una tant per cent de diners per a les inflades butxaques de Microsoft, ho vulgui vostè o no. És a causa d'aquests 10 anys de tals pràctiques, durant els quals va pastar una immensa riquesa i va aixafar a tota la seva competència, que Microsoft ha estat amonestada per la justícia americana i europea en 1995, encara que sense cap conseqüència financera [19]. La qual cosa vol dir que el botí del robatori roman en mans del lladre, a canvi de la promesa d'aquest de no ser reincident. A causa de aquesta condemna sense càstig efectiu, avui en dia segueix sent molt difícil comprar un PC sense Windows, a menys que un recorri als petits assembladors de PCs clònics. El cas de Dell i Gateway 2000 no és aïllat, i cada PC comprat és un "usuari" de Windows més en les estadístiques, fins i tot si la primera cosa que fa el comprador és llençar a les escombraries Windows 95 per a instal·lar GNU/Linux.
Quina cosa pot succeir si no ens despertem del nostre somni profund i romanem sumits en el parany d'una indústria i un sistema educatiu informatitzats per un monopoli privat? Gràcies al famós endarreriment tecnològic francès, és possible respondre a aquesta pregunta: altres països ens duen avantatge d'uns anys, tant per a bé com per a mal, i això ens permet contemplar un cert nombre de futurs possibles.
Començant pel futur pròxim, n'hi ha prou amb anar molt prop, a la nostra veïna Suïssa. El passat 8 d'octubre, el Ministre de Finances suís va anunciar un acord amb Microsoft, pel qual el govern posarà a disposició dels col·legis unes 2.500 computadores, i el gegant americà posarà altres tantes llicències d'utilització de productes Microsoft i s'oferirà a formar a 600 educadors per a la utilització de computadores [20] (Un regal semblant ha estat fet a Sud-Àfrica). És a dir, per menys del que costa una campanya publicitària el nostre monopolista ha adquirit el control total de la informàtica en l'educació suïssa, i per tant en les empreses suïsses, ja que quan aquests estudiants arribin a un lloc de treball no coneixeran altra cosa que Microsoft Office. Vist en perspectiva, aquest acord no sembla tan bon per a Suïssa, encara que almenys no hauran pagat res pel programari de Microsoft.
Millor dit, per a ser exactes, no ho hauran pagat ara, perquè se'ls podria començar a demanar el pagament més endavant, com acaba de succeir a Japó. El passat desembre Microsoft va anunciar la supressió al Japó de llicències globals de centre ("site licenses", un esquema de comptabilització de llicències d'una empresa o una universitat que permet pagar els programes en proporció a l'ús real, i no en relació al nombre de computadores). Aquesta decisió imposarà un sobrecost financer injustificat i considerable que els japonesos van a haver d'assumir de tota manera, atès que no hi ha altres competidors als quals acudir.
Vegem un poc més lluny en el futur: la Universitat de l'Estat de Califòrnia (CSU) està recolzant en aquest moment la creació per part de Microsoft, GTE, Fujitsu i Hughes Electronics d'una companyia, la CETI, que tindrà el monopoli exclusiu per a la renovació del parc informàtic de 23 campus universitaris de la CSU, on hi ha més de 350.000 estudiants i docents. A canvi d'una inversió d'alguns centenars de milions de dòlars durant 10 anys en la infraestructura de la xarxa, la CSU deixarà a la CETI elegir les computadores i els programes oficialment usats en els campus. La proposició parla molt clar: es tractarà solament de Windows 95, Windows NT i Microsoft Office. Els beneficis prevists per la CETI, més l'impacte en l'educació dels que el dia de demà seran responsables d'empreses (impacte segur gràcies als cursos especialitzats en productes informàtics privats), es xifra a alguns milers de milions de dòlars en deu anys. I això sols comptabilitza els marges de la venda monopolista del maquinari i del programari als estudiants i docents en els seus campus, els quals ja no podran seguir certs cursos sense utilitzar aquestes computadores (veure [21] i la decisió de reexaminar l'acord en [22] [+]).
Però els elements comercials i les polítiques que estan en joc superen àmpliament el quadre de l'educació i de la gestió d'empreses. No estem parlant de la simple venda d'algunes computadores i programes, sinó del control total sobre tota forma de transmissió i de tractament de la informació, en l'educació, en les transaccions bancàries, en els nous i vells mitjans de comunicació, i fins i tot en la intimitat de la nostra correspondència privada. Si algun dels contendents del sector obté una posició de monopoli en la gestió d'aquesta informació, estarà en situació de fer pagar un impost sobre tota operació informàtica (un percentatge sobre la transacció electrònica, "vigorish" en anglès), tal com està escrit negre sobre blanc en una nota interna de Nathan Myrhuold, el CTO de Microsoft. Aquesta nota forma part ara del dossier del DOJ i va ser publicada pel wall Street Journal l'any passat [23].
Però tal monopoli podrà també obligar-lo a vostè a cedir una part molt important de la seva llibertat personal, la qual cosa pot produir beneficis molt importants. Reflexioni per un instant sobre el fet que tot tipus d'informació és susceptible de ser generada en una computadora i que es pot en principi seguir la pista de tota operació informàtica. Per exemple, mentre vostè observa unes belles imatges assegut còmodament davant del seu PC multimèdia, poden ser copiades les seves dades bancàries o pot ser constituït el seu perfil personal i psicològic per a ser utilitzat a esquenes seves. Això ja es fa des de fa temps amb l'ajuda de "cookies" en els navegadors Web [24]; certes empreses com Sidewalk, filial de Microsoft, li obliguen a acceptar una veritable violació de la seva vida privada per a accedir als seus serveis [25]. Gràcies a extensions privades i vulnerables com l'ActiveX de Microsoft, li poden robar el diners del seu compte bancari mentre vostè "navega per la xarxa", tal com ha estat demostrat irrefutablement per un grup d'informàtics d'Hamburg en la televisió alemanya i en moltes publicacions de les quals no hem vist ni rastre aquí a França (veure [26] per a més detalls).
I encara si Microsoft no s'aprofita de les llacunes de seguretat del seu sistema, uns altres poden fer-ho en el seu lloc. Avui en dia es pot transmetre un virus dintre del més simple document Word, i si un compra quelcom via Internet utilitzant transaccions "segures" el número de la seva targeta de crèdit podria ser piratejat amb només vuit hores de càlcul en la màquina d'un estudiant. És per a preocupar-se, sobretot si es pensa que el Crédit Lyonnais acaba de tancar un acord amb Microsoft per a la gestió de comptes dels seus clients a través de la Web (veure [27]).
Es pot també seguir el rastre dels seus moviments, els quals són revelats a esquenes seves per la seva targeta de crèdit o el seu telèfon mòbil, com va quedar demostrat fa poc en el clamorós escàndol Suís, o també l'affaire OM-Valenciennes (en aquest sentit, cap també inquietar-se per la fusió del servei Microsoft Network amb el servei Wanadoo de France Telecom).
Per a arribar a aquest punt sense córrer el risc de ser atrapat in fraganti, és necessari controlar tota la cadena tecnològica: la seva computadora deu utilitzar un programa específic, capaç de sostreure certes informacions a les seves esquenes; els proveïdors de serveis Internet deuen permetre guardar registres de la durada i del tipus de connexions que fa; els servidors Web que contenen la informació que vostè cerca deuen utilitzar programes específics també capaços de guardar rastre d'aquests accessos, i d'identificar-lo comunicant-se amb el seu navegador. I sobretot, és necessari que tot això passi sense que vostè ho sàpiga. Avui en dia un informàtic mitjanament dotat pot descobrir fàcilment si tal o qual navegador Web està revelant la seva identitat a qualsevol servidor Web. Això és possible perquè encara s'usen protocols informàtics que són de domini públic, i deuen romandre públics per a permetre que programes produïts per empreses diferents cooperin raonablement. Però si demà no hagués més que un sol productor de programari en el mercat, aquest faria tot el possible perquè l'intercanvi d'informació es fes per mitjans menys transparents i molt més difícils de desemmascarar, tant més si pensem en les lleis sobre "reverse engineering" a les quals vam al·ludir anteriorment.
Com veurà, no es tracta solament d'elegir un programa de tractament de textos.
La meva sorpresa per la passivitat, fins i tot complicitat, dels nostres mitjans toca el seu punt màxim. Estem admetent i lloant pràctiques de filibusters que fins i tot posen en joc la nostra independència econòmica. Comprenc que als Estats Units no mirin massa a on van els milions de dòlars, ja que acaben aterrant en les butxaques d'un dels seus ciutadans. Però no m'explico per què tanquen els ulls aquí, quan aquests diners surten de les nostres bitlleteres.
Cal dir que la UE no ha romàs del tot passiva en aquest camp, i sembla haver una investigació d'envergadura sobre totes aquestes pràctiques dubtoses sobre les quals hem parlat [28]. En certs discursos de membres de la DGIV es llegeix entre línies que la investigació va en el mateix sentit que la llançada per la FTC del Japó fa poc. No obstant això això no és suficient: amb la rapidesa del desenvolupament tecnològic en el tractament de la informació, quan s'arriba a acabar una investigació el mal ja està fet. Si, com en l'acord de 1995, no s'aplica un càstig econòmic (com certes filtracions fan suposar), tot això servirà de poc.
Necessitem una política activa en el domini de la informàtica i del tractament de la informació en general. En aquest àrea ja disposem de mitjans tècnics propis: no oblidem que en efecte Europa posseeix talents superiors als que podem trobar a l'altre costat de l'Atlàntic. Per citar només dos exemples a l'atzar, un dels autors de NextStep, que ha estat nomenat "el programa més respectat del planeta", és francès; i Europa està a l'avantguarda en el desenvolupament dels mètodes formals de verificació de programes, que permeten portar a terme projectes vitals, l'últim dels quals fou el segon llançament del coet Ariane 5.
Tenim aquí una oportunitat única per a Europa de lliurar-se de cop del monopoli tecnològic americà i de donar tant a les nostres empreses com a les nostres escoles un enorme avantatge. Aquest "endarreriment" del que tant es parla és de fet el nostre millor avantatge. Significa que no hem caigut completament en els paranys cap als quals ens empenyen. No oblidem que "perdre el tren" no és dolent, si és un tren que va a descarrilar. Es pot llavors elegir per a les nostres empreses i els nostres fills el lliure accés, a un cost mínim, una informació lliure, oberta, segura i eficaç. Això en tot cas ho fa un nombre creixent d'informàtics competents, que elegeixen sempre que sigui possible programes lliures gratuïts, oberts, modificables i molt superiors als productes parany preinstal·lats. I a més, amb un potencial enorme per a crear noves ocupacions.
Quan es tracta d'elegir el programari dels nostres col·legis i universitats amb el que els nostres fills s'iniciaran en la informàtica, no s'està obligant a atenir-se als equívocs regals dels cibermonopolistes. En lloc d'un sistema privat que es penja cada dos per tres, canvia constantment de versió sense raó alguna, i en el qual el codi font no és accessible, es pot elegir un sistema lliure, obert i estable (és necessari saber que, contràriament al prejudici popular, els programes lliures han tingut àmpliament l'ocasió de ser provats [29]). Amb aquest sistema tots els joves poden treballar i aprendre amb tota seguretat, i permet que els esperits curiosos adquireixin una formació informàtica avançada i intel·ligent, ja que la disponibilitat del codi font els permet veure com està fet per dintre, i fins i tot "desmuntar-lo" i tornar-lo a muntar si ho desitgen.
I quan es tracta d'equipar amb sistemes informàtics a les grans empreses, és millor confiar en els programes en els quals el codi font i la documentació és constantment verificada i posada al dia per una comunitat tècnicament competent, podent-se adaptar a les seves necessitats particulars a baix cost. Alguns estudis seriosos, portats a terme per consultores expertes en informàtica, han avaluat els avantatges econòmics i estratègiques que suposa per a les empreses basar-se en els programes oberts, en comptes de lligar-se als programes monopolistes (veure per exemple [30] i [31, 32]). Es poden trobar molts exemples d'empreses a Europa que han posat en pràctica aquesta teoria amb èxit, exportant-la després a l'altre costat de l'Atlàntic (veure [33] i la creixent llista [34])
Tot això és possible sense invertir un cèntim, gràcies al treball començat fa uns 15 anys per Richard Stallman i la Free Software Foundation. L'objectiu declarat d'aquesta era produir un sistema operatiu enterament lliure, denominat GNU [35]. Aquest treball ha estat completat recentment gràcies a l'esforç de milers de programadors competents, que van respondre a la cridada de Linus Torvalds des de tots els països del món per a contribuir en conjunt, sense fins lucratius, a completar aquest sistema operatiu lliure, gratuït i obert. Es tracta d'una versió d'Unix coneguda sota el nom de Linux (veure per ex. [36, 37]), encara que seria probablement mes just cridar-li GNU/Linux [38], com es fa en aquest article. La història de GNU/Linux és d'aquelles que no es conten sense recordar paraules que deurien ser volgudes no solament pels francesos: llibertat, igualtat, fraternitat. Es pot trobar tot tipus de programari per a aquest sistema: servidors Web, màquina virtual Java, emuladors DOS, les utilitats GNU, fins i tot paquets ofimàtics. I no cal pagar gens per a obtenir aquests productes de base. La Comunitat Europea podria també donar un suport a aquest fenomen tan positiu: una suma d'algunes dotzenes de milions de francs, xifra irrisòria en l'escala del pressupost europeu, permetria, si és ben utilitzada, acabar ràpidament projectes com GNUStep [39], afavorir el desenvolupament de GNU/linux i establir una plataforma oberta i de qualitat per a tenir paquets ofimàtics interoperables.
L'elecció d'un sistema obert i lliure pot neutralitzar l'impost sobre la informació i també afavorir l'ocupació i fer a les nostres empreses més competitives. Els diners que ja no s'esfumen (amb el Windows) poden dedicar-se a l'activitat productiva i a finançar els contractes de manteniment amb empreses locals de serveis informàtics, les quals poden adaptar el sistema a les necessitats específiques de les empreses. Això pot crear un veritable espai de creixement i d'ocupacions qualificades per a enginyers, els quals seran ara responsables de la qualitat del seu producte. No com els comerciants mal pagats que intenten vendre un producte sobre el qual no tenen cap control, i del qual els beneficis van a parar a altra part.
En França, les ocupacions d'aquest gènere seran indispensables en un futur pròxim si volem que funcionin les futures xarxes informàtiques instal·lades en les escoles, dintre del quadre del Pla Internet per a Tots. És necessari a qualsevol preu evitar cometre de nou l'error del "gurú en la caixa": aquesta creença que el manual d'instal·lació transmet tota la saviesa necessària per a la utilització d'una computadora. Creença que va acabar convertint un nombre incalculable de computadores Thomson del Pla Informàtic per a Tots de 1981 en uns cars petjapapers.
La informàtica i les computadores ens donen la possibilitat de revolucionar la nostra forma de viure quotidiana. Però és la nostra responsabilitat elegir entre una revolució que ens acabi duent a una fosca Edat mitjana tecnològica dominada per uns pocs senyors feudals que s'apropiïn de l'escriptura i de tot mitjà de comunicació per a recaptar impostos cada vegada que respirem; o per contra una revolució que ens dugui a un món obert i modern, on el fluix lliure de la informació ens permeti treure profit de l'enorme potencial de la cooperació sense barreres i de la possibilitat de compartir els nostres coneixements.
(C) Copyright Roberto Di Cosmo, 1997. Les opinions abocades en aquest article pertanyen únicament al seu autor, i no vinculen de cap manera a la ENS, el DMI o el LIENS. Aquest text està protegit per les lleis de la propietat intel·lectual. Queda autoritzada a tot individu que no treballi per a Microsoft, ni per a cap empresa amb contractes de confidencialitat amb Microsoft, la reproducció per a ús personal i sense objecte de lucre d'aquest article, amb la condició que sigui reproduït integrament, inclosa aquesta nota de copyright. Microsoft i els seus socis poden sol·licitar a l'autor, si ho desitgen, una llicència individual de còpia, a un preu que serà establert per l'autor; en cas de violació d'aquesta claúsula, se sol·licitarà una indemnització de 1 milió de francs francesos.
http://www.essential.org/listproc/info-policy-notes/msg00158.html.
Parany en el Ciberespai [+]
This document was generated using the LaTeX2HTML translator Version 96.1 (Feb 5, 1996) Copyright © 1993, 1994, 1995, 1996 , Nikos Drakos, Computer Based Learning Unit, University of Leeds.
The command line arguments were:
latex2html -split 0 -asciimode p.tex.
The translation was initiated by Roberto Di Cosmo on Fri Oct 9 22:48:54 MET 1998.