“un eclesiàstic greu d’aquells que governen les cases dels prínceps; d’aquells que, com que no neixen prínceps, no encerten a ensenyar com ho han de ser els que ho són; d’aquells que volen que la grandesa dels grans es mesuri amb l’estretor de llurs ànims; d’aquells que volent ensenyar als que ells governen a ser limitats els fan ser miserables”Són paraules de Cervantes, la víctima següent d’aquesta epístola. Fa pocs dies, Miquel Vidal, webmaster de Barrapunto, que és una altra de les persones que dignificarien aquesta mesa amb la seva presència, em reprenia amablement per sostenir que la difusió del Quixot per Europa va ser deguda, en bona mesura, a la pirateria d’impressors sense escrúpols. Deia en Miquel, i amb raó, que no podia parlar-se de pirateria quan no existien els drets d’autor. La meva errada es basava en la censura del llicenciat Márquez Torres a la segona part del Quixot:
“Molts cavallers francesos, d’aquells que vingueren acompanyant l’ambaixador, tan cortesos con entesos i amics de les bones lletres, s’atansaren a mi i a d’altres capellans de mon senyor el cardenal, amb el deler de saber quins llibres d’enginy eren els millors; i, potser per haver-se parlat d’aquest que jo estava censurant, tan bon punt van sentir el nom de Miguel de Cervantes, van començar a desfer-se en lloances, ponderant l’estimació en la que, tant a França com en els regnes confinants, es tenien les seves obres: La Galatea, de la qual alguns d’ells coneixen gairebé de memòria la primera part, i les novel.les. Em preguntaren amb detall la seva edat, la seva professió, qualitat i quantitat. Em vaig veure obligat a dir que era vell, soldat, “hidalgo” i pobre, responent un d’ells amb aquestes paraules: “I doncs, a un home tal no el te Espanya per molt ric i mantingut per l’erari públic?”. Va atansar-se un altre d’aquells cavallers amb aquest mateix pensament i va dir: “Si la necessitat l’ha d’obligar a escriure, Deu vulgui que mai tingui abundància, per tal que les seves obres, si ell és pobre, facin ric tothom.”Vell, soldat, “hidalgo” i pobre. Així va morir Cervantes, pocs mesos després d’haver-se escrit aquestes paraules, mentre que a tot Europa ja es coneixia la seva obra. L’autor que va fer rics tants i tants impressors va ser enterrat amb la cara descoberta, en un sepeli sufragat per la beneficència. Potser sigui aquesta la més gran, que no la darrera, paradoxa dels drets d’autor, que únicament enriqueixen aquells que els roben.
“Aquest poema es va iniciar arrel de la caiguda de Màlaga i va adquirir esta expressió després de la caiguda de Bilbao. Tal com va aquí és la darrera variant, la més estructurada, la que prefereix i subscriu l’autor. I anul·la totes les altres anteriors que ha publicat la premsa. Això no es diu per raons ni per interessos editorials. Aquí no hi ha Copyright. S’han imprès cinc-cents exemplars per a llençar-los a l’aire de València i que el vent els multipliqui.”El copyright restrictiu és un immens cementiri de llibres, condemnats a la podridura per miserables que mai els llegiran. A les seves tèrboles maniobres polítiques, com destapa Lessig a Free Culture,debem, per posar un exemple, que l’Edat d’Or de la Ciència Ficció segueixi en mans d’editors mediocres. Obres meravelloses, que haurien d’haver passat fa molt temps al domini públic, dormen en els llimbs de l’oblit.