Blog personal de Vicent Cubells

Ni PSOE ni PP, ni dretes ni esquerres, ni nacionalista ni res semblant.

Veient que per primera vegada en la història han aconseguit un escó en el parlament europeu, he decidit també jo, per primera vegada en la vida, afiliar-me a un partit polític: el partit pirata.

I quines són les raons de pes per les quals he decidit fer-ho?

Aquestes:

Cultura i drets d’autor:

• Creiem que la cultura és un bé comú, l’accés al qual tots els ciutadans tenen dret.
• No considerem delictiu el lliure intercanvi i participació col·lectiva en el gaudi de béns culturals.
• Entenem que el lliure intercanvi és una forma justa i eficaç de potenciar la distribució de la cultura.
• Treballarem per tal que la legislació espanyola tant en matèria de drets d’autor com en defensa, promoció i difusió de la cultura, compatibilitzi els drets dels autors amb els dels ciutadans.
• Serà part de la nostra lluita, que es prescindeixi de terminologia subjecta a confusió tal com propietat intel·lectual, ja que pot anteposar interessos econòmics al gaudi de la cultura per part dels ciutadans, en lloc d’harmonitzar aquestos interessos.
• D’acord amb això, rebutgem les fórmules de remuneració compensatòria per còpia privada, i rebutgem un model de gestió de drets d’autor on els autors obligatòriament hagin de cedir els seus drets sota condicions perjudicials per als seus interessos.
• Plantegem la necessitat de que l’autor té el dret a triar entre autogestionar o treballar amb entitats de gestió de drets d’autor.
• Busquem el diàleg entre els diferents col·lectius implicats i la ciutadania, per trobar solucions que resultin satisfactòries per a tots.

Societat de la informació

• Treballarem per a què Internet sigui un mitjà tan universal com ho és avui dia la ràdio o la televisió.
• Creiem que qualsevol persona, llar, empresa i centre docent a Espanya ha de tenir la possibilitat de disposar d’Internet sense discriminació per raó de qualsevol condició social, personal o de localització geogràfica.
• Pretenem que la neutralitat a Internet sigui un requisit d’obligat compliment,
• És part dels nostres objectius que tots els serveis d’Internet existents, així com els serveis d’Internet que es desenvolupin en un futur, siguin accessibles i ofertats sense restriccions ni discriminacions entre uns serveis i altres.
• Ens comprometem a l’extensió de l’ús de Programari Lliure a les Administracions Públiques, així com l’ús d’estàndards oberts, per tal que les administracions garanteixin la independència de les eines emprades, la neutralitat tecnològica i la seguretat i privacitat de tota la informació sensible dels ciutadans que es trobi a la seva disposició.
• Les eines desenvolupades per i per a l’Administració seran publicades sota llicències lliures per a què puguin ser copiades, adaptades i redistribuïdes, ampliant el coneixement comú i podent ser utilitzades per empreses privades, potenciant el seu desenvolupament i l’ocupació en el sector tecnològic.

Drets i llibertats dels ciutadans

• Treballarem per tal que les administracions públiques facin ús de programari, documentació i formats estàndards, lliures i no privatius, no només en nom de la neutralitat tecnològica, sinó també per tal que les administracions puguin garantir la seguretat i privacitat de tota la informació sensible dels ciutadans que es trobi a la seva disposició.
• És el nostre objectiu que la lluita contra la delinqüència i el terrorisme sigui compatible amb els drets i llibertats reconeguts en la Declaració Universal de Drets Humans de 1948.
• Ens esforçarem en preservar la presumpció d’innocència, la privacitat i la llibertat d’expressió; de la mateixa manera,
• Lluitarem per tal que els ciutadans tinguin aquests drets i llibertats tant dins com fora d’Internet.

Patents

• El nostre objectiu és la no existència de patents de programari en l’ordenament jurídic.
• En la resta d’àrees del desenvolupament tecnològic plantegem un model de patents obert al desenvolupament i la innovació, que compatibilitzi el foment i salvaguarda de l’esforç innovador amb l’aprofitament del coneixement previ per dinamitzar l’evolució de la tecnologia en benefici de la societat, evitant així mateix que es derivin monopolis privats a causa de les patents.
• Per tal d’evitar això últim la durada d’una patent ha de ser relativa a la inversió necessària en recerca i desenvolupament i mai renovable, sinó que, un cop expirat, passaria a formar part del domini públic. De la mateixa manera expirarà si no és explotada.
• Per això mateix, ens oposem a possibles patents d’organismes vius.

Si esteu en açò de les noves tecnologies fa anys, si esteu per la defensa del programari lliure, si t’agrada la cultura lliure, estaràs d’acord en molts d’aquests punts…

Fins al proper miting…

+ info: tots els apartats que defensa el partit pirata a nivel mundial.

Mon pare va nàixer a Albuixech, i no va eixir mai del País Valencià.

Mentida. Només vaig complir jo 18 anys, la família es va comprar un renault 18 gtx i el primer que vaig fer amb l’ela de novell, va ser dur-lo a Andorra. Redéu, encara recorde com ens menjàvem la vedella andorrana…

Supose que alguna vegada més haurà creuat les fronteres del nostre país, sobretot en la seua època de l’inserso, però poques vegades.

El que volia destacar en la primera frase d’aquest apunt és que mon pare era valencià de debò i que no coneixia més que aquesta terra, que li costava parlar i expresar-se en castellà.

El poc que coneixia del castellà l’aprendia, supose, en els pocs anys que va anar a escola fins que als 8 anys es va posar a treballar de forner. Ja no va deixar aquest ofici fins que es va jubilar.

En la dècada i mitja que vaig treballar de nit amb ell, em va ensenyar algunes paraules pròpies del seu gremi, els forners. Fent memòria recorde en especial dues paraules: fènyer i escombrar.

Fènyer és un procés individual que realitza el forner sobre la pasta amb les seues mans per a què aquesta agafe força. Segurament molts pocs haureu escoltat alguna vegada aquesta paraula. Doncs jo l’escoltava moltes vegades perquè totes les nits fenyia milers de trossos de pasta.

La segona paraula sergurament sorprendrà a molts dels valencians que llegiu aquest apunt.

Escombrar era el procés d’agranar el forn amb un raspall de pal llarg. Ho feiem totes les nits una vegada abans de posar el pa a coure. Algunes nits més d’una vegada perquè el forn estava brut d’aquesta polseta negra que es deia… com li deia mon pare… com li deia, redéu? … ja se m’ha oblidat**!!

Les dues paraules són un exemple.

Escombrar pertany al grup de paraules sinònims d’una llengua. Escombrar en valencià és el sinònim d’agranar.

I encara que molts valencians dels que em llegiu direu que escombrar és català i ho direu en to despectiu, heu de saber que aquesta paraula es feia servir fa dècades abans de que naixéreu. I mon pare la feia servir com una paraula més del seu vocabulari, amb tota normalitat.

De la mateixa manera hem d’entendre que papallona, vermell, mirall, escombra, etc… són sinònims de palometa, roig, espill, granera, etc… I no ens hem d’estranyar.

Fènyer en canvi pertany al grup de paraules que no fem servir sovint en la nostra parla.

El conjunt de paraules que formen una llengua és molt més gran del que pensem. No podem reduir la nostra llengua solament a l’escàs conjunt de paraules que parlem. I no ens ha de produir cap estranyesa escoltar paraules que mai no hem escoltat. No les podem rebutjar perquè també formen part de la nostra llengua.

Si no entenem això, és fàcil que passen coses sense sentit, com per exemple: que a Massalfassar li pugues dir a la teua filla “no et bellugues d’ací“, i si dius el mateix a Rafelbunyol, que ta sols està a 4 quilòmetres en línia recta, de seguida més d’un s’escarote i et diga que parles català.

Entenent tot això i sabent que a l’Horta Nord parlem tan malament,  de sempre he intentat que la meua filla, almenys, no trobe estranyes moltes paraules i que el seu vocabulari no siga reduït.

Així, quan anem de viatge a altres zones de parla catalana, espere que no trobe estrany com parlen allà, que no pense que el que es parla a l’Horta és l’únic valencià correcte i possible, que no es burle despectivament, que no s’oblide de totes aquestes paraules, sinó que es dedique solament a escoltar i així estimar la seua llengua.

És el mínim que puc fer.

** Era una broma. Sí recorde com es deia la polseta negra que escombràvem totes les nits: sutja.

Amb carinyo, en memòria de mon pare.

Obama, diuen que vas a canviar el món. Fes-me un favor, vine i canvia la meua vida personalment. Vine a Israel, lliura’ns de controlar a altra gent. Vine i obliga’ns a fer el que està clar, i escrit, adequat i necessari. Vine i treu-nos dels territoris ocupats.

Fes que no haja d’aixecar-me ben aviat pel matí. Odie aixecar-me per a anar als punts de control, per a veure i per a plorar. Fes-ho de manera que no haja de veure a nens de 19 anys, que han estat convençuts per a creure que estan defensant el seu país, apuntant amb els seus fusells a nens de 5 anys.

Fes-ho de tal manera que quan les meues filles es passen mitja hora sota la dutxa, jo no haja de pensar en les famílies que duen aigua des de llunyanes fonts a llom de burros, en ampolles de Coca Cola.

Fes-ho de tal manera que quan estiga a la cua del supermercat, no haja de pensar en la quantitat de gent que espera fent cua als controls, dins i fora de les ciutats, de camí a l’escola, quan visiten els seus familiars, per a anar a l’hospital o per a treballar.

Fes-ho de manera que quan la meua germana corre a l’hospital a donar a llum, i quan duc al meu marit a l’hospital, pràcticament amb llums roges centellejants, no haja de pensar en les dones donant a llum, i els pacients de cor, i la gent ferida que es traslladada d’una ambulància sense permís, a altra amb un permís.

Fes-ho de manera que quan veja a un soldat d’uniforme al carrer no em pregunte què va fer anit. En quina casa va entrar brandint el seu arma, a quin nen apallissà, en els carrerons de Hawara, perquè va somriure malament.

Fes-ho de manera que pel matí no escolte la satisfacció en la veu del locutor de les notícies de la ràdio, que relata que l’exèrcit ha matat sis terroristes. Sis persones sense nom, sense mares.

Obama, aquesta tardor no vaig anar a la collita de l’oliva a ajudar els palestins. No va acabar bé. Per favor, fes-ho de manera que no haja de patir la meua conciència perquè no estic fent el suficient. Per estar vivint una vida, continuant amb la meua carrera, mentre per a l’altra gent, simplement arribar a casa sans i estalvis, és una carrera en sí mateix.

Per favor, lliura’m d’aquest dolor que sent tot el temps, en el més profund del meu ventre. No cessa mai, no puc gaudir realment de la vida mai, dels fills, dels amics o del treball, perquè la meua ment està preocupada, amb la imatge del nen nuat i cegat, i de la nena de 3 anys que es va colpejar en el cap amb el pas giratori en el control, i les barreres de brutícia, i els blocs de ciment que impedeixen que les vides de tanta gent continue amb normalitat.

Vine Obama, vine i salva’ns de nosaltres mateixos. I si això és el que volen dir quan diuen que no ets amic d’Israel, aleshores, no sigues un amic. Ja tenim amics que ens equipen d’armament i justifiquen tot l’horror que provoquemm, i ens salven dels tribunals internacionals.

Sigues un amic de debó. Salva’ns de nosaltres mateixos. I no ho faces pel món, fes-ho solament per mí, per a què puga tenir pau. M’ho deus.

No crec en Déu, però tot i així, vaig ressar per tu. Vaig escriure aquesta carta el dia que vares ser elegit, abans que Israel atacara la franja de Gaza. Abans que els mitjans de comunicació israelians s’extasiaren mentre observaven a Gaza en flames.

Vist al menéame.

Ni una paraula, ni un sol record, ni un sol senyal de dolor pels centenars de morts: dones, nens, ancians i militants de Hamàs, també ells són éssers humans. Llars, edificis sencers, ministeris, escoles, farmàcies, comisaries de policia, hospitals fets trossos. On ha anat a parar la vostra compasió? Com podeu seguir callats o disculpar ni tan sols la permanent política d’agressió israeliana?

Els habitants de Gaza i dels Territoris Ocupats (West Bank) -tots palestins- estan pagant el preu del terrible fracàs de la comunitat internacional, incapaç d’obligar a Israel a respectar la llei internacional i posar fi al seu sagnant colonialisme. És cert que Hamàs, amb els seus cohets, constitueix també una amenaça per als colons israelians i per a la població civil que deuria de ser condemnada. Basta ja amb la impunitat d’Israel i el continu xantatge dels seus líders!

Des de 1967, Israel ocupa militarment els territoris palestins. Una ocupació brutal: el robatori descarat de la terra, l’ensorrament de les cases, els punts de control on els palestins són contínuament humiliats i assotats; les colònies que no deixen de construir-se de forma il·legal i que s’apropien no solament de la terra, sinó de tots els recursos aqüífers, destruint les collites; i milers de presoners polítics que ni tan sols tenen dret a rebre visites de la seua família.

Vosaltres, líders polítics: és que no heu vist alguna vegada la desesperació en els ulls d’un pagès palestí que, desesperat, s’abraça a la soca de la seua olivera mentre els bulldozers intenten desarrelar-lo, mentre els soldats el colpegen amb els seus fusells per a obligar-lo a soltar-la? O a una dona donant a llum darrere una roca mentre el seu marit talla el cordó umbilical amb una pedra perquè els soldats israelians, simplement, no el deixen creuar el punt de control per a anar a un hospital? Heu vist a Um Kamel, desallotjada de sa casa, construïda amb el sacrifici de tota una vida, perquè els fanàtics jueus -no les víctimes de l’Holocaust, sinó els de Brooklyn-, pensen que aquesta terra els pertany per mandat diví i, per tant, tenen dret a ocupar-la per a construir altra colònia judea al cor de la ciutat vella de Jerusalem?

No heu vist, tal vegada, als nens dels pobles dels voltants de Tuwani, al sud d’Hebron, que per a anar a l’escola es veuen obligats a caminar durant més d’una hora i mitja perquè els jueus han construït una colònia en el mig de la carretera que uneix les dos ciutats i si els veuen passar per allà són atacats amb pedres i altres objectes?  O als pastors de Tuwani, que veuen les aigues dels seus pous enverinades pels fanàtics i no poden donar a beure al seu ramat? O la ciutat d’Hebron, reduïda a no res perquè 400 colons jueus han ocupat la ciutat vella que, a la seua vegada, s’ha vist envoltada per milers de soldats que han expulsat de les seues cases als seus propietaris palestins obligant-los a tancar més de 840 comerços?

No heu vist, potser, el mur que travessa carrers i barris, que roba terres de conreu, que separa a les famílies palestines, que s’apropia de la terra fèrtil i dels aqüífers en benefici d’Israel? No heu vist als pacients de càncer esperant en el pas d’Eretz el permís per a poder rebre tractament en els hospitals i sent detinguts i obligats a tornar per “raons de seguretat”?

En els últims 19 mesos, 283 persones han mort per manca de cura mèdica que haurien d’haver rebuda en algun lloc de l’estranger perquè no  els van permetre creuar encara que havien rebut garantia per part dels metges israelians, pertanyents a un grup de defensors dels Drets Humans.

Heu sentit el fred de les nits de Gaza, un fred que travessa els ossos perquè no hi ha ni llum, ni combustible? O potser sabeu dels bebès prematurs nascuts a l’hospital de Shifa, els petits cossos dels quals lluiten per sobreviure, però que moren irremeiablement quan la seua incubadora es queda sense llum durant mitja hora?

No heu vist la por, el terror en els ulls dels nens, els seus cossos destrossats? Certament, la por dels nens de Sderot no és diferent i els cohets de Hamàs també poden matar, però, almenys ells tenen un lloc on anar i, afortunadament, mai no han hagut de veure els seus edificis bombardejats, dotzenes de cossos desmembrats o avions que llancen bombes de fragmentació sobre els seus caps. Una sola mort és ja molt, però el “nombre de morts” també suma en el compte de l’horror. Des de 2002, 20 persones han mort degut als cohets, mentre que en Gaza milers i milers de cases han estat destruïdes i més de 3.000 gazawis han estat morts, incloent centenars de nens que no tenien res a veure amb el llançament de cohets.

Quan, a les manifestacions que estan tenint lloc a tot Europa, es cremen banderes israelianes, vosaltres, els líders polítics, mostreu de seguida el vostre enèrgic rebuig, crideu la vostra condemna als quatre vents. Esteu en el vostre dret. Jo no creme banderes d’Israel, ni les de cap altre país, i crec que també Israel té dret a existir, però m’haguera agradar escoltar també els vostres crits de rebuig i de pena davant de totes aquestes morts i tota aquesta destrucció deguda a la arrogància i la crueltat d’un Estat que ni tan sols respecta la llei internacional. M’haguera agradat escoltar-vos manar a Israel que pare de disparar, que pose fi al bloqueig de Gaza, que ature la construcció de colònies en els territoris ocupats, que acabe amb l’ocupació militar, que respecte i pose en pràctica les resolucions de les Nacions Unides. Perquè aquesta i solament aquesta seria una forma efectiva d’acabar amb la seua inseguritat.
I de pas, escolteu també als milers de ciutadans israelians que es manifesten en Tel Aviv. Escolteu el que criden: “No volem ser enemics, detingueu l’ocupació, detingueu la matança”.

Déu meu, en quin món tan horrible estem vivint!!

Nota: No ho he dit jo, sinó la vice-presidenta del parlament europeu, Luisa Morgantini, en aquest apunt.

Feia temps que no llegia un text amb tant de seny venint d’un polític.

… i la seua crisi:

El capitalisme ha estat el sistema econòmic més dinàmic de la història, però té una particularitat: No importa com és de gran la necessitat de cases, roba, menjar o altres productes. Aquells que controlen els recursos de producció no voldran produir-los a no ser que en traguen benefici en fer-ho. Com a resultat d’això, la història del capitalisme ha estat marcada per períodes de crisi econòmica i estancament durant els quals milions de persones han sofert l’atur i la pobresa, mentre que els recursos que podrien fer-se servir per a produir les coses que ells necessiten es queden sense utilitzar.

Per a reflexionar…

Hui fa 60 anys que tenim drets els humans…

Article 27

1. Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Fins i tot, hauríem de poder participar i beneficiar-nos del programari, que és alhora un progrés científic i un art, i amb el qual cada vegada més gaudim de la cultura.

Enhorabona a tots i totes!

Aquest reproductor està farcit de DRM per a què Microsoft puga proclamar-lo com a “amigable per a la indústria musical” mentre que no té res d’amigable per a l’usuari.

Aquest aparell et permet enviar la teua música (en un format de comunicació sense fils propietari) a altre usuari que tinga Zune. La cançò enviada és llavors o bé reproduïble durant 3 dies o bé reproduïble solament 3 vegades, el que més aviat passe. Aleshores, i potser el més emprenyador de tot, una vegada la canço “ha expirat”, roman allà a la teua llista musical sense poder ser seleccionada… burlant-se de tu. Microsoft afirma que això és per a “recordar-te” que la informació de la cançò l’hauries de comprar en un futur.

La comunicació sense fils propietària no pot ser utilitzada per a sincronitzar l’aparell o per a altra cosa que no siga l’enviament de la cançò, i baixar-se més articles de Microsoft per la web.

Tot en aquest aparell és propietari i està blocat d’acord amb el que Microsoft diu que hauria de ser, i no permet res més.

Un altre dels molts aparells o dispositius que ens furta la propietat de la nostra música i li la dóna a la indústria tan sols perquè diuen que això ha de ser així.

Nota: L’autora del text és Trista Wallebeck

Més info:
http://www.defectivebydesign.org/days
http://docs.vcubells.net/llibertat#noDRM